Una faula quasi política

Imaginem-nos que Catalunya, en un temps no gaire llunyà, era un bosc governat per una família de senglars i de talps, sota la mirada atenta d’una brancada de mussols i gamarussos. Tot d’una, però, els senglars i els talps parteixen peres i el pacte se’n va anar en orris. Segons la versió talpera, els senglars, en furgar el sotabosc buscant les arrels, no respectaven prou els seus caus, tan antics com la lluna. Incapaços d’acordar una solució, uns i altres s’embranquen en mil discussions i es propinen un allau de retrets. Els talps deixen els senglars a l’estacada i, enfilats al cim d’un alzinar, es dediquen a llançar-los glans a cops de fona. Mussols i gamarussos, aleshores, emparen amb les seves amples ales l’equilibri boscà, molt celebrat pels cucs i la resta d’invertebrats, que campen a la babalà. I això dura fins que els gamarussos, en desacord amb els mussols, interessats a poblar de granotes l’abeurador dels seus competidors alats, deixen sols els senglars i els mussols que, estant en minoria per aprovar la gestió futura del bosc, es veuen obligats a convocar la fauna a les urnes. I és aleshores quan, després d’uns bons resultats dels mussols, els talps deixen d’abonyegar les costelles dels senglars i es posen a llepar-los les ferides; els gamarussos s’empassen la saliva i, si cal, les granotes de l’abeurador, i els senglars, derrotats i ferits en l’amor propi, en la seva desorientació proven de travessar l’autopista sense mirar a dreta ni esquerra, i això fa que deixin un llarg regueró de sang sobre l’asfalt. Només els mussols, observadors pacients i calculadors, esperen el moment per començar a reunir i seduir gamarussos i senglars, a qui els faran l’aleta, no fos cas que els corbs i els gavinots, defecadors de mena, acabin convertint el bosc en un femer irrespirable. n