Formes modernes de la vella horteritat

El gen que porta algunes persones a ser horteres irrecuperables costa moltíssim de desactivar, o sigui que suposo que deu formar part del paquet genètic que es forma en el mateix moment en què un espermatozou valent ben dotat per remuntar camins, canals i ports aconsegueix esmunyir-se a dins d’un òvul preparat per a la concepció. Només si l’horteritat d’una persona és així de fundacional es pot entendre que algú pugui arribar a una caleta preciosa conduint una moto nàutica a tot drap, plantar-se al mig de l’espai natural delicadíssim que ell interpreta que és un photocall, alçar-se orgullós com si fos un torero, engegar una música de reggaeton i posar-se a fer-se selfis amb la nòvia que porta cavalcada al darrere. Si la socialització no t’ensenya que fer això et converteix en un monument a l’estupidesa, vol dir que la ignorància i el mal gust que et porten a fer-ho són profundíssimes i que pots al·legar, com el comte Valmont, allò de «ho sento, però ho puc evitar-ho».

L’horteritat és una constant humana que es manifesta segons l’esperit del temps i l’evolució de la renda. Els qui abans eixordaven tot una ciutat amb una Derbi Paleta trucada s’han transfigurat en mariners d’aigua dolça musculats pels cavalls d’una moto aquàtica. Abans es plantaven a la platja amb un cassette gegant que escupia ritmes de los Chichos i ara escampen reggaeton o alguna forma barata de hip-hop. Sovint, no és només horteritat, sinó també incivisme inacceptable. Una cosa es complementa bé amb l’altra. Afortunadament, la utilització d’altaveus a les platges està prohibida, però quan no hi ha un vigilant a prop disposat a fer la seva feina, aquestes subespècies poden provocar que més d’un banyista damnificat es posi a bullir per dins com el Michael Douglas d’«Un dia de fúria». I algun dia, la cosa acabarà malament. O bé, segons com es miri.