La dualitat postpujolista

A l’escola vam aprendre que l’ordre dels factors no altera el producte, però això val per a la taula de multiplicar. En política l’aparença és el producte, i l’ordre d’exposició dels factors altera l’aparença. L’ordre d’exposició és aquest: el PSOE es clava una costellada a les eleccions andaluses, Pedro Sánchez sembla ressuscitar al debat parlamentari «de l’estat de la nació» amb les seves mesures d’impostos als rics i diners per als pobres, i tot seguit el Centre d’Investigacions Sociològiques, el CIS, anuncia que el PP avantatja els socialistes a les enquestes per primer cop en la seva sèrie dels darrers anys. Conclusió aparent de la seqüència: la resurrecció no era tal. Però mirant les dates descobrim que l’enquesta es va realitzar entre l’1 i el 12 de juliol, és a dir, després de les eleccions andaluses però abans del debat; per tant, recollia l’efecte de la clatellada i no recollia el de la nova embranzida sanchista. Si aquesta va ser real o només un miratge és una incògnita que l’enquesta no resol.

El titular destacat del baròmetre de juliol del CIS és que el PP passa davant del PSOE en intenció de vot. L’organisme oficial es posa en línia del que ja diuen altres enquestes. Però les xifres mereixen una lectura més atenta i provoquen algunes perplexitats. Entre aquestes darreres, les caigudes de Vox i d’Unidas Podemos en els només trenta dies que separen els baròmetres de juny i juliol. Vox passa d’una intenció de vot del 16,5% a una del 12%. Una caiguda increïble. Pel que fa als podemites, passen en un mes del 9,8% al 13,4%. Una volatilitat que desafia els marges d’error propis de qualsevol sondatge. Aquests resultats fan que la suma de percentatges de la dreta estatal (PP, Vox i Cs) no creixi sinó que disminueixi, ja que la pujada del PP és menor a la caiguda de Vox. I per l’esquerra, el punt percentual que reculen els socialistes es compensa de sobres amb els 3,6 punts que creixien els seus socis de coalició. De tot plegat se n’extreu que els principals desplaçaments es continuen produint a dins dels blocs.

Un amic a qui molts enyorem va explicar-me la faula següent. Diu que una empresa va fixar un nou director general perquè els resultats no eren satisfactoris. En estrenar el despatx, va trobar una carta del seu predecessor i tres sobres petits, numerats de l’u al tres. La carta li deia que quan el seu lloc de treball estigués amenaçat pels mals resultats, obrís el primer dels sobres, i si la situació es repetia, anés obrint successivament els altres. A la primera crisi va obrir el primer, que deia: «Canvia tot l’staff». Així va fer-ho, i va aconseguir un nou impuls. Quan aquest va esgotar-se, va obrir el segon: «Remodela tota l’estructura de departaments». El canvi va reviscolar la firma, però quan va tornar a decaure i va obrir el tercer sobre, va trobar que deia: «Prepara tres sobres». Pedro Sánchez ha reaccionat als mals resultats andalusos amb un canvi d’equip i una redefinició d’estils i objectius de govern esperant que la sacsejada l’impulsi, però si el que falla són els fonaments, arribarà al tercer sobre.

Que estalvii un altre. El Govern de Pedro Sánchez, per boca de la ministra de Transició Ecològica, ha donat aquesta resposta a la proposta de la Comissió Europea d’aplicar restriccions forçoses al consum d’energia si no s’aconsegueixen per altres mitjans la fita del 15% d’estalvi que es considera necessari per esquivar el xantatge rus amb el gas, especialment quan arribi l’hivern. «Passi el que passi, les famílies espanyoles no patiran talls de gas ni de llum a casa seva», va afirmar amb contundència Teresa Ribera per oposa-se al «sacrifici desproporcionat» d’un pla que no és «ni el més eficaç, ni el més eficient, ni el més just». El rerefons: Madrid, igual que Lisboa i probablement París, considera que Brussel·les vol fer pagar a tots els europeus un problema que és sobretot dels que han confiat el seu futur al gas de Putin, amb Alemanya en primer lloc, però també Itàlia, ara en plena crisi política. «Nosaltres ja vam fer els deures», diu el Govern espanyol. El Kremlin observa amb complaença la nova crisi comunitària.

Més enllà dels seus amics i de la gent de la CUP (i no tota), la majoria dels catalans i fins i tot dels independentistes s’havia deixat d’interessar per Anna Gabriel, la sallentina que va marxar a Suïssa quan va ser citada a declarar pel jutge Llarena, a principis del 2018. Aquesta setmana ha tornat, discretament, s’ha presentat davant d’aquell jutge, li ha estat aixecada l’ordre de detenció, i ja l’avisaran del que sigui. En el seu moment va marxar per la sospita que Llarena la podria ficar en el paquet dels grans acusats, amb el Govern, els Jordis i la Forcadell. No en tenia cap certesa, però no se’n refiava. Ara es refia dels interlocutors que redueixen la perspectiva penal a multa i inhabilitació per desobediència. Entremig ha canviat un advocat combatiu per un de solucionador. Si l’acusació és desobediència, hauria d’haver-se presentat al TSJC, a Barcelona, però Llarena es volia fer passar les ganes de veure-la asseguda al seu despatx. Ho ha aconseguit: ell, satisfet, i ella, amb una llibertat que de moment ha usat per tornar a Suïssa.

L’experiència professional d’aquest comentarista el porta a la convicció que, salvant el diferent temperament de cadascú, sol haver-hi una relació de proporcionalitat directa entre irritabilitat i inseguretat. No només en la política, és clar, però també en la política. Quan un polític percep que la seva posició és sòlida i ben defensada, aguanta amb un somriure les preguntes més impertinents i les respon en un to amable i amb voluntat pedagògica. Quan, en canvi, se sulfura, contesta amb maneres esmolades i busca més aclaparar que convèncer, és senyal que nota la terra movent-se sota els seus peus. El comentat afer del diputat Francesc de Dalmases esbroncant amb vehemència una periodista del programa FAQS, de TV3, per les preguntes que li havien estat fetes a Laura Borràs, probablement s’inscriu en aquest esquema. Dalmases és un fidel escuder de la presidenta del Parlament i de Junts, i aquesta no es troba en el seu millor moment. L’afer dels contractes parcel·lats l’ha deixada amb l’exclusiu suport, obligat, de la seva formació.

Jordi Pujol era tan enorme que podia integrar en la seva sola persona la pluralitat que els seus hereus han hagut de repartir entre líders, famílies i «ànimes» enfrontades que mesuren forces en els congressos. El fundador de Convergència Democràtica de Catalunya era capaç de fer allò que alguns crítics van estereotipar dient que de dilluns a divendres era un home d’Estat que consolidava la democràcia espanyola i anava a Madrid amb el cove de recollir peixos, i els caps de setmana es calçava la barretina nacionalista i voltava les comarques alimentant el foc de les bases abrandades del catalanisme identitari. Pujol era capaç de modular sense despentinar-se la transició entre l’irredemptisme i el pactisme des del lema «ara convé» que exhibien els cartells electorals de CiU del 1980 al costat del nom del líder en lletres quadribarrades. El missatge equivalia a una petició de fer-li confiança perquè ell decidís quan calia prémer l’accelerador i el fre, i en quin sentit girar el volant en cada ocasió. Artur Mas va provar de jugar el mateix joc, i així va passar d’aprovar pressupostos amb el PP a posar urnes per la independència, però les circumstàncies, en plena crisi econòmica i del sistema de partits, eren diferents. Ara és Junts per Catalunya qui prova de mantenir viva una dualitat apta per justificar solucions a la carta segons cada ocasió, però com que Pujol és irrepetible, ho fa mitjançant la convivència entre una presidenta que encarna la radicalitat intransigent i un secretari general de gen convergent. La pega de l’invent és que es nota la pugna.