Educar

Fa anys vaig visitar Xile per feina i allà m’explicaren que després d’un devastador terratrèmol que afectà el país, el Govern va haver d’optar per prioritats en la reconstrucció. I ho va fer. No va apostar per ajuts a fons perdut, no ho va fer per incrementar la despesa sanitària com potser seria fàcil pensar. Va decidir, primer, que es reprengués tota l’activitat econòmica que havia quedat tocada sense controls burocràtics i alliberada d’impostos; per exemple, si a un autònom se li havia ensorrat el restaurant, no se li posava cap trava a treballar des d’una rulot. En segon lloc, es va considerar que la millor eina de reconstrucció és que s’apostés per una formació de qualitat dels joves, que són els qui assegurarien el futur.

Situat des de fa uns anys en la franja dels jubilats i donant per legítima qualsevol reivindicació que es faci des de qualsevol sector, em plantejo fins a quin punt la majoria electoral, situada cada cop més entre la gent que viu de pensió, no està desviant recursos que haurien de garantir el futur per acontentar els que ja estem descomptant el futur. Es tracta que la pensió ens pugi per sobre del cost de la vida perquè els avis acabin sostenint les economies escasses de fills i nets? O es tracta que fills i nets assegurin salaris dignes en llocs de treball de qualitat?

Tornem, doncs, al fil. Educació, educació, educació en la setmana del debat establert sobre els resultats PISA. El primer que no es pot fer és no assumir, cada sector afectat pel problema, la pròpia responsabilitat. Hem vist foc creuat i especialment adreçat a l’administració. I aquesta, erròniament, vol entomar en solitari els defectes del sistema. Aquesta visió paternalista que ha impregnat l’avenç de l’estat del benestar on els ciutadans siguin usuaris o funcionaris deleguen a les lleis i als governs responsabilitats que són seves.

Els resultats PISA demostren a tot Europa, fins i tot en països que consideràvem l’avantguarda educativa, uns resultats fatals en comprensió lectora i matemàtiques. Països que no tenen necessàriament gaire immigració. Això ens ha de conformar de ser, a escala estatal, el territori dels més mal situats? No, però contextualitzem. Civilització digital, audiovisual, de clips, d’emoticones, substituint l’escriptura alfabètica per la ideogràfica com a l’antic Egipte.

En els xats en què tots estem, aquests dies han sortit parers de tot tipus. Em va interessar una reflexió d’una persona molt propera que reprodueixo parcialment. Tothom culpa l’altre, deia, i ningú fa autocrítica. Com a pares, professors, regidors d’Ensenyament, no ho fem prou bé, però en principi se suposa que ho fem tan bé com podem. No ens podem centrar només a culpabilitzar mestres, departament, sistema... No ens volem adonar, no volem acceptar, que tenim una societat que s’està empobrint, i els resultats educatius ho plasmen. I ens estem empobrint econòmicament, cultural i lingüística… no només perquè arriben molts alumnes pobres, una part gens menyspreable amb pares i mares bastant o totalment analfabets. Però és que una bona part de la societat s’està empobrint, amb inflació desbocada de fa anys i sous que pugen poc, amb menys recursos, menys consum cultural i menys expectatives de progrés. Però també ens estem empobrint culturalment i emocionalment, abocats a les pantalles, a l’individualisme, que ha deixat de llegir als fills, que han deixat de jugar-hi i estimular les ments, que no els ha deixat avorrir i que facin servir la imaginació, que s’ha desconnectat d’allò essencial (la terra, la natura, la comunitat) per connectar-se a gent de l’altra punta del món.

Estem en un canvi de civilització. I això no s’arranja només tocant alguna de les tecles. Coneixent de forma freda el panorama de pares, mestres, administració, caldria no pretendre generalitzar per decret els canvis metodològics i tecnològics en l’ensenyament. Hauríem de ser menys jacobins. Voler implantar canvis ràpids i arreu en ensenyament ja ha portat diversos fracassos. Els pobles o les escoles on hi hagi vocació compartida per tota la comunitat educativa per innovar models, cal acompanyar-los. S’han de fer plans pilot que cal avaluar amb anys de marge. Mentrestant, a la resta d’escoles, calen no gaires turbulències, però exigència a tots nivells. La inspecció escolar és una eina oscada que no funciona i, per tant, incapaç d’induir avenços, sancionar males pràctiques i fugir de controls estrictament burocràtics. I òbviament cal revertir invents fracassats. La hiperinclusivitat acaba no sent inclusiva per falta de recursos o de preparació. Per exemple, és urgent generalitzar les aules d’acollida en ciutats amb nombre elevat de matrícula oberta. La inclusivitat ha de ser un objectiu al final de cicle com ho és l’aprenentatge de les llengües. La forma d’arribar-hi no és tenir sempre tots els alumnes de tota la diversitat a la mateixa aula.