Instrumentalització política

Els espanyols no confien en el funcionament de les institucions bàsiques del sistema democràtic. Les enquestes mostren un dels nivells de confiança més baixos de la Unió Europea en els poders legislatiu i executiu. També, encara que en menor mesura, en el judicial. Adam Smith, el gran economista escocès, va escriure que per passar de la barbàrie a la riquesa de les nacions n’hi ha prou amb unes institucions públiques que garanteixin la pau, recaptin pocs impostos i proporcionin una administració de Justícia tolerable. La llibertat individual de les persones, actuant pel seu propi interès rectament entès, contribueix a la prosperitat de tothom sense proposar-s’ho. El bé comú és indestriable del bé individual de cada persona. Un govern de qualitat implica unes administracions que actuen de forma imparcial i amb vocació inclusiva. En canvi, quan el govern colonitza les institucions públiques, instrumentalitza el poder per a aconseguir els seus interessos partidistes. Confon el bé comú amb l’interès particular i supedita l’acció social a uns objectius sectaris. La corrupció és l’abús del poder públic per al benefici privat i desvia els béns comuns cap a l’esfera dels interessos particulars. La corrupció és una dinàmica extractiva que s’espargeix com sorra a les rodes del desenvolupament econòmic d’un país.

La degradació institucional d’Espanya no para de créixer. Considerem, per exemple, el recent nomenament de l’exsecretari d’Estat de Comunicació Miguel Ángel Oliver Fernández com a nou president de l’Agència Efe, una agència pública encarregada d’elaborar i emetre notícies que altres mitjans de comunicació reprodueixen. Seria desitjable que es mantingués independent als interessos propagandístics de l’Executiu, però no és així. Pedro Sánchez ha nomenat el qui durant anys es va encarregar d’organitzar l’estratègia propagandística del govern, Miguel Ángel Oliver. Un altre exemple el tenim en el nou ministre de Transports, Óscar Puente, que ha fet servir el seu perfil a la xarxa social Twitter-X per bloquejar tots aquells ciutadans que l’hagin criticat durant els últims dies o que simplement mantinguin una postura ideològica crítica amb l’Executiu. El governant governa sobre tothom, l’hagin votat o no, però el ministre exhibeix una postura sectària que arriba a l’insult amb qui mostra discrepàncies. El president de Xile, Gabriel Boric, és tant o més d’esquerres que Pedro Sánchez, però, a diferència de l’espanyol, el xilè sí que va felicitar Javier Milei pel seu triomf a Argentina i va assistir a la investidura de l’anarcocapitalista la setmana passada a Buenos Aires. Sánchez no ha fet ni una cosa ni l’altra. El president espanyol no dubta a instrumentalitzar les instituciones públiques en benefici propi i del partit. 

Els tentacles de la política també arriben al poder judicial. En l’assignatura d’Introducció al Dret del grau d’ADE, impartida pel professor David Sanclimens i Solervicens, els alumnes han treballat i debatut el llibre de la jutgessa Natalia Velilla Antolín Así funciona la justicia. La magistrada explica amb claredat quina és la situació als jutjats espanyols i desgrana algunes de les mesures preses pel govern per influir i controlar el poder judicial de l’Estat. La corrupció política està inscrita a l’ADN institucional: unes organitzacions públiques altament controlades pels partits polítics no disposen dels pesos i contrapesos necessaris per preservar la seva integritat i imparcialitat en l’acció pública. Els líders dels partits majoritaris tenen capacitat per decidir els nomenaments dels vocals del Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble, el Banc d’Espanya, els organismes reguladors, la Fiscalia General de l’Estat, així com influir en el nomenament de la cúpula judicial, fins i tot la del Tribunal Suprem. Pedro Sánchez, en una entrevista televisada, dona per fet que controla la fiscalia. Recordem que va nomenar l’exministra de Justícia Dolores Salgado com a fiscal general de l’Estat, i la imatge que s’ha volgut transmetre a l’opinió pública és que hi ha un control de l’acció judicial en els procediments penals on hi ha algun interès polític.

La corrupció institucional desincentiva les inversions productives i incentiva la cerca i captura de rendes (comportaments dedicats a obtenir privilegis particulars del poder polític). Els millors estudiants abandonen les carreres tècniques i productives per dedicar-se a fer la gara-gara als poderosos i activar aquells contactes que els permetin ascendir socialment. Quan les institucions públiques són sectàries el país disminueix el creixement i la inversió, experimenta més frau fiscal, desigualtat econòmica més elevada, baixa confiança social, pitjors resultats educatius, majors danys mediambientals i més riscos per a la salut i la seguretat. Les regions amb institucions públiques imparcials, com Aland (Finlàndia), són les que tenen un percentatge més elevat de la població activa treballant, amb una taxa d’ocupació superior al 85% entre la població de 25 a 65 anys. També milloren els nivells de felicitat i la percepció subjectiva de benestar. En canvi, regions amb taxes d’ocupació inferiors al 60% presenten institucions públiques més problemàtiques com al sud d’Itàlia i, en menor mesura, Andalusia o Extremadura.

És força clar que la politització de l’administració comporta un ús instrumental i partidista de les institucions públiques que haurien d’estar al servei de tothom. El primer objectiu, per tant, hauria de ser la professionalització dels càrrecs públics i la limitació de la influència política als càrrecs de confiança més indispensables. Per sota d’aquest esglaó, l’únic accés per treballar al sector públic hauria de ser de naturalesa meritocràtica.