L’odissea per crear i fer créixer una pime

Llicència de l’Ajuntament, pas pel Registre Mercantil, escriptura amb el notari, obertura d’expedient a la Tresoreria de la Seguretat Social, comunicació a l’Agència Tributària, a més de les conselleries d’Economia i de Treball de la comunitat autònoma de torn... Passar per aquestes finestretes, electròniques o presencials, omplir diversos documents, justificar l’existència i un propòsit són els passos burocràtics a què s’ha d’enfrontar, només d’inici, algú que vulgui muntar una empresa. Més endavant vindran les inspeccions, puntuals i periòdiques, que han de regular que tot estigui correctament al seu lloc. A tota la parafernàlia de tràmits cal sumar-hi el més important: el finançament i un pla de negocis que permeti generar la viabilitat temporal del projecte.

Cal tenir una qualitat imprescindible i que hauria de ser innecessària per voler iniciar una empresa a Espanya: armar-se de paciència davant l’Administració. Si la paciència té un límit, queda l’opció de delegar tota la paperassa a una gestoria (o gestor) administrativa de confiança, que són, cos d’advocats al marge, els que més s’han vist beneficiats per l’augment de la burocràcia a Espanya.

La llista d’assessors i consultors de tota mena, públics i privats, des d’incubadores d’empreses fins als bancs, per muntar un negoci són incomptables. Per pura probabilitat, sempre n’hi ha un de cada deu d’ells que segur que tira endavant.

L’últim informe de Cepyme estableix en nou milions de persones les que treballen per a una petita o mitjana empresa. D’aquestes, 6,36 milions ho fan en una petita, és a dir, amb menys de 50 empleats. Es defineix com a empresa mitjana aquella que té de 51 a 249 empleats a Espanya. La pandèmia de covid va passar factura a la pime espanyola. N’hi ha 9.000 menys que fa quatre anys. El salari mitjà brut, al qual cal sumar les cotitzacions a la Seguretat Social (el 25% més) és de 1.550 euros a la petita empresa i de 1.970 en la mitjana. La xifra oficial de pimes és de tres milions. Tot i que només 1,3 milions compten amb assalariats segons dades del Ministeri d’Indústria, sent autònoms la resta.

Enmig de l’augment del cost del finançament -els tipus d’interès han passat d’1,62% a 4,45% en un any-, les pimes han patit l’augment de costos a causa de la inflació. Depenent de l’estructura del negoci, traslladar aquests costos als preus per mantenir els marges ha sigut inviable. Les empreses més endeutades han patit més. La restricció del crèdit bancari també ha empitjorat el context.

¿Com poden les diferents administracions beneficiar la pime? La llista de demandes no varia amb el pas dels anys. Una aquestes, reduir la burocràcia, no ha servit per a res governi qui governi a Madrid, en les comunitats autònomes o en els ajuntaments.

Cepyme, l’agrupació que defensa les pimes dins de la CEOE, el president de la qual entrevista ‘actius’ en aquest número, va demanar abans de les eleccions generals tres quarts del mateix: reduir la pressió fiscal, disminuir les cotitzacions socials, simplificar l’impost de societats, fomentar les fusions i adquisicions per facilitar l’augment de la mida de les empreses i simplificar tràmits. En l’immediat horitzó, un augment del salari mínim (més cotitzacions) que pot continuar posant en un compromís qualsevol negoci incipient. Actualment, és de 1.260 euros bruts prorratejats en 12 pagues. El Ministeri de Treball proposa un augment del 4%, fins a 1.310 euros. A Luxemburg és el més alt, 2.508 euros en 12 mensualitats, i cinc països europeus (Itàlia, Àustria, Dinamarca, Finlàndia i Suècia) no el tenen.

Els costos del salari mínim, i s’entra en un debat espinós sense ànims de solució, no són els mateixos per a un petit negoci a Castella-la Manxa que a les Balears, on el preu de l’habitatge és el triple i el cost de la vida és més elevat. Fins i tot en poblacions d’una mateixa província i barris d’una mateixa ciutat hi ha diferències radicals en nivells de preus. L’oferta de treball tampoc és idèntica. ¿És just un salari mínim uniforme? ¿S’haurien d’establir graus de salari depenent de les zones geogràfiques i els seus nivells de vida? ¿O no seria millor eliminar-lo de soca-rel i deixar el lliure mercat que decideixi?

Mentre el món avança cap al terreny inhòspit per descobrir de la intel·ligència artificial, el progrés no facilita allò que hauria de ser més senzill i necessari de fer: emprendre i créixer. Que aquest Govern pugui canviar el rumb tampoc està al radar.