Un enginyer manresà

El maig de 2016, en el meu darrer any de presidència de la Fundació Josep Irla, vaig tenir l’honor de lliurar el Premi Memorial Lluís Companys a Josep Alabern en raó de la seva trajectòria en defensa de la gestió i titularitat pública de l’aigua. Aquell any el jurat havia de triar persones i entitats que s’haguessin distingit en accions per a la sostenibilitat. L’energia i l’aigua n’eren uns clars objectius. I per això, Alabern aparegué, sense cap dubte, com un candidat guanyador a títol personal, mentre en l’àmbit col·lectiu es premiava la cooperativa energètica renovable Som Energia. En l’acta del jurat es remarcava la seva dedicació al manteniment de la Sèquia de Manresa i la construcció de l’estany i parc de l’Agulla; i per estendre el model públic de gestió de l’aigua a la major part de poblacions del Bages. Uns anys abans, l’atzar també va fer que, com a Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, li lliurés el Premi Bages de Cultura (2008) proposat per Òmnium-Bages. Ara ens ha deixat. I a l’espera que la ciutat li dediqui un homenatge important i li dediqui algun espai públic amb el seu nom, crec que el millor homenatge que se li pot fer és continuar les diverses tasques que havia engegat o que quedaven pendents de la seva època en diversos àmbits de gestió. I aquí m’aventuro.

Desconec en quin moment estan els plans de posada al dia de l’empresa Aigües de Manresa. He llegit de forma esparsa notícies esperançadores sobre canvis previstos que, amb l’impacte brutal de la sequera, s’hauran d’accelerar i ampliar. Un objectiu és eliminar les pèrdues de la xarxa urbana d’aigua potable; un altre és la informatització de comptadors i del control de la xarxa. També té molt interès l’assumpció per Aigües de la producció d’energia renovable i l’expansió a la ciutat i comarca. Per part de la Junta de la Sèquia caldria l’eliminació de les pèrdues degudes a la captació fraudulenta al llarg del canal i la incentivació del reg de goteig controlat i l’eliminació del reg a manta. Des d’una òptica territorial, caldrà continuar una expansió raonable i prudent, aprofitant la creixent mentalització sobre la necessitat de recuperar el control públic de l’aigua per part de molts municipis. I continuar amb l’articulació i cooperació amb tots es municipis catalans que opten i optaran per la gestió pública. En el vessant de clavegueram, sanejament i depuració s’estan fent passes cap a l’estalvi energètic i la millora de la circularitat dels productes resultants. Així com en col·laboració amb l’ACA i ajuntaments s’ha participat i s’haurà de continuar en l’arranjament de les lleres fluvials del sistema Cardener, renaturalitzades o humanitzades.

No es pot oblidar, però, la tasca que va fer Alabern, des de la Fundació Aigües de Manresa, de divulgació del patrimoni històric de la sèquia i el seu sistema de canals i recs en xarxa. Començant pel punt d’informació del Parc de l’Agulla i de l’espai que hi dedica el Museu de l’aigua i el tèxtil de Manresa. També per les guies d’itineraris a peu editats per Cossetània: La Sèquia de Manresa i Manresa, on l’aigua és el camí. La legalització com a agència de turisme de la Fundació per tal d’establir paquets de visites guiades i allotjament. L’encàrrec de diversos estudis sobre el regadiu manresà, sobre el patrimoni físic del sistema de reg realitzat per Jordi Piñero o un projecte de senyalització no executat, redactat per Josep Montoya, que crec que tocaria desplegar; així com una possible senyalització discreta de tots els carrers manresans que corresponen a antics ramals de recs, sense la qual és difícil imaginar una autèntica obra faraònica construïda des del segle XIV i mantinguda per les classes populars pageses i artesanals. La sèquia i els seus ramals mereixeria la consideració de BCIL o, fins i tot, BCIN en alguns trams?

La mateixa evolució del Museu de l’Aigua i el Tèxtil s’hauria de consolidar en tres direccions: explicar el relat del procés de transformació d’una agricultura de regadiu a una d’industrial amb protagonista l’aigua; esdevenir el museu del XIX i el XX manresà i bagenc; ser el punt de referència de la memòria oral de les classes populars industrials i agràries del Bages. En aquest vessant històric, Alabern havia presidit comissions catalanes d’arqueologia industrial i havia insistit en la necessitat de preservar la fàbrica dels Panyos. Sembla que la consolidació arquitectònica de la primera fàbrica conservada de Catalunya serà un fet. Caldrà ara garantir un espai a peu pla d’explicació de les fàbriques de riu del Cardener. I en les plantes superiors, de la mateixa manera que la Fabrica Nova acabarà acollint l’economia del coneixement amb espais per la formació ocupacional, potser hauria de retornar a una funció productiva, ara amb ordinadors en comptes de telers.

No sé si l’Alabern estaria d’acord amb tot el què he escrit, però segur que, havent dinat amb un bon cigar a la boca, ens acabaríem entenent.