La decadència d’Europa

Després del repartiment aquest dimarts en una quinzena d’estats de més d’un terç dels delegats totals de les primàries, les victòries aclaparadores de Donald Trump i Joe Biden han tancat les nominacions als EUA. La rival de Trump, Nikki Haley, no ha esperat que els fronts legals oberts de Trump el poguessin condemnar i s’ha retirat. Joe Biden tampoc no té cap obstacle a les primàries demòcrates. Però si el 2020 les enquestes mostraven un clar avantatge de Biden sobre Trump, ara succeeix el contrari. El New York Times concedeix al republicà un avantatge de cinc punts sobre el demòcrata, massa senil per presentar-se a un altre mandat. Biden i Trump inicien el segon duel en quatre anys. El segon assalt a la Casa Blanca promet conseqüències molt desagradables i negatives per a Europa.

Des de la Segona Guerra Mundial, Europa ha confiat en el suport dels EUA per tot el que fa referència a la seguretat. La UE s’ha aprofitat del paraigua protector nord-americà també després de la Guerra Freda, reduint despesa militar i sent incapaç d’aturar el genocidi bosnià a principis dels noranta. Després de 2 anys de guerra a Ucraïna, la UE ha acollit milers de refugiats, ha disminuït la dependència del gas rus i imposat sancions econòmiques a Putin, ha entrenat soldats ucraïnesos i convidat aquest país a unir-se a la UE. Si Trump és reelegit el proper novembre, promet negociar amb Putin la fi de la guerra d’Ucraïna en 24 hores i exigir que Europa reemborsi als EUA la munició utilitzada a Ucraïna, retirar-se dels acords climàtics de París i sacsejar l’economia global imposant un aranzel del 10% a totes les importacions. La sortida dels EUA de l’OTAN no només dispara les probabilitats de victòria de Putin a Ucraïna, sinó que apunta a un possible atac a Estònia i els països bàltics. Rússia seguirà sent una amenaça a la seguretat europea i obligarà a un esforç pressupostari en defensa i preparació militar que no existia fins ara. El vell continent va resistir amb penes i treballs els quatre primers anys de presidència de Trump. Però un segon mandat pot trencar definitivament moltes coses i ser el cop de gràcia a un estat del benestar que és insostenible. Un esforç sostingut de la UE per gastar un mínim del 2% del seu PIB en defensa, uns 350.000 milions d’euros anuals, limita necessàriament l’abast de les polítiques socials i obligarà a retallar despesa.

Els líders europeus han mantingut tradicionalment més bona relació amb els presidents demòcrates que els republicans. Només cal recordar la seriosa fractura que va suposar la guerra d’Iraq amb el president George W. Bush, a qui José María Aznar i Tony Blair van donar suport.

Amb Trump es va més enllà, ja que es troba més a gust amb governants autoritaris com Putin i Xi Jinping que amb líders europeus elegits democràticament. Trump no només va frustrar tots els plans per a un acord comercial amb la UE. Va aprovar mesures proteccionistes sense precedents dirigides a les empreses europees, i també va debilitar la cooperació multilateral en temes com el canvi climàtic, el comerç, la migració i els drets humans, retirant-se dels acords climàtics de París. Trump ha donat suport actiu als nacionalistes de dretes com l’hongarès Orban, populistes i antieuropeistes. Trump també agreujarà l’escassa sobirania digital europea si és reelegit president. En temes com la geolocalització, la comunicació per satèl·lit, la informàtica al núvol, la privacitat de les dades o la Intel·ligència Artificial, Europa depèn dels Estats Units. I un segon mandat de Trump seria com el Terminator de la segona pel·lícula de la saga, que presenta un assassí cíborg encara més letal i sofisticat que l’original interpretat per Arnold Schwarzenegger.

Les polítiques proteccionistes de Trump danyaran el món, però perjudicaran especialment la UE. Per això Europa ha de buscar nous acords comercials amb altres països i aprofundir en el mercat únic, especialment on encara hi ha molta fragmentació: els sectors serveis, financer i digital. Trump tampoc és partidari de cap sacrifici ecològic i els principals productors de petroli, gas i carbó continuaran extraient combustibles fòssils. Europa ha de plantejar-se quin sentit té liderar la lluita mediambiental quan això perjudica la pròpia competitivitat industrial sense contribuir en res a la millora mediambiental del planeta.

L’economia d’Alemanya, la tercera més gran del món i la que lidera Europa, es va contraure el 0,3% el 2023 i continua enguany estancada. El fabricant d’automòbils de gamma alta Porsche, per exemple, s’està plantejant construir una nova fàbrica de bateries elèctriques fora de les fronteres europees i de Baden-Württemberg, l’estat on es va fundar la companyia. Això debilita la cadena de valor de l’empresa i beneficia països com la Xina, principal productor mundial de bateries i competidor d’Alemanya. Els sectors tradicionals, com ara la química i l’automòbil, encara dominen la indústria europea. I amb l’indiscutible talent en enginyeria, Alemanya té el potencia d’estar a l’avantguarda de les tecnologies emergents. Bona part de la indústria de la Catalunya Central és subsidiària i alhora complementària amb la tecnologia del cotxe tradicional. Molts llocs de treball, marcadament competitius, en depenen. Donat que les fortaleses econòmiques tradicionals es troben en indústries intensives en energia provinent de combustibles fòssils, té sentit plantejar una moratòria en els plans de transició energètica i ajornar terminis. Però cal mancomunar esforços i treballar conjuntament. D’altra manera, instal·lats en la decadència, ens espera la irrellevància.