Inflació i sobrepagament d’impostos

La societat catalana afronta unes noves eleccions el 12 de maig. Pere Aragonès, atrapat entre l’exigència del PSC que el projecte Hard Rock de Tarragona segueixi endavant i la dels Comuns de renunciar-hi, no ha pogut aprovar la llei de pressupostos de l’any polític. I amb només 33 diputats al Parlament sobre un total de 135, ha decidit convocar els catalans a les urnes. L’acord dels republicans amb els socialistes, l’immobilisme amb els comuns i la negativa a negociar amb Junts, que exigia únicament la supressió de l’impost de successions, assenyala que a Pere Aragonès no li venien pas malament les eleccions anticipades. A Pedro Sánchez, que posa la seva legislatura en mode d’espera sense obligar-se a noves concessions fins després de les europees, tampoc. Si es confirmen els pronòstics d’un triomf de Salvador Illa a Catalunya, es perfilaria una aliança d’esquerres en forma de bipartit (PSC-ERC) o tripartit (PSC-ERC-Comuns). La reedició del tripartit d’esquerres afavoriria els interessos de Pedro Sánchez, que trauria rèdit a la seva política de reconciliació i desallotjaria els independentistes de la presidència de la Generalitat.

En aquest possible escenari, l’Institut Ostrom, un think tank català que té l’objectiu de reconstruir els fonaments d’una societat competitiva i pròspera, ha publicat un informe per a tots els partits polítics, on detalla 10 accions públiques necessàries. En l’àmbit fiscal, hi destaca la deflactació de l’impost de renda, la reducció del nombre de trams i la rebaixa dels tipus marginals de l’IRPF, que oscil·len entre el 19% per les rendes baixes i el 47% per les rendes altes, i són els més elevats de l’Estat. La deflactació és necessària per adaptar l’impost de renda als nivells creixents d’inflació. Tal com estem, paguem més impostos fins i tot en els casos en què perdem poder adquisitiu. L’augment generalitzat dels preus es trasllada parcialment, si les relacions laborals ho permeten, als salaris. Sense deflactar l’impost, els majors rendiments laborals estan subjectes a més tributació per impost de renda, encara que la capacitat real de compra dels salaris hagi disminuït. A la pràctica és com si el sou hagués baixat perquè es perd capacitat adquisitiva. Deflacten els governs del País Basc, Madrid, Galícia, Andalusia i Múrcia. A Catalunya, en canvi, no és així i la inflació incrementa la factura fiscal dels contribuents sense que s’hagin de pujar els tipus impositius.

S’està gravant la renda nominal, afectada per la inflació, i no la veritable capacitat econòmica dels contribuents. Aquesta sobrecàrrega fiscal és especialment evident en impostos progressius com l’IRPF. La inflació pot ocasionar que alguns contribuents superin els llindars exempts i les deduccions a què tenen dret. Davant d’augments nominals de la renda, els contribuents es veuen empesos a trams superiors de l’escala de tipus aplicats a l’impost, per la qual cosa augmenta la càrrega fiscal sense que la capacitat econòmica hagi augmentat. A la campanya de la Renda que acaba de començar, s’estipulen fins a sis esglaons de rendiments per als quals s’aplica un tipus impositiu diferenciat i progressiu. Des de l’any 2007, moment en què va entrar en vigor l’actual estructura de l’IRPF, no s’ha produït cap ajustament pel que fa al nivell de preus, per la qual cosa, en realitat, els contribuents estarien pagant un sobreimpost acumulat des de l’any 2008. El cost acumulat entre 2008 i 2021 que pateixen els catalans per declaració a causa de la no indexació de l’IRPF és de 800€.

La Generalitat té cedit el 50% de la quota de l’IRPF. Entre les seves competències disponibles, cal destacar la fixació dels mínims personal i familiar, l’escala autonòmica i les deduccions a la quota íntegra per circumstàncies personals i familiars, per inversions no empresarials, per subvencions i ajuts públics no exempts. Amb la modificació d’aquests elements seria possible reduir el sobreimpost suportat pels ciutadans. La hisenda autonòmica hauria de fer ús de la seva capacitat fiscal per adaptar-se millor a la situació de debilitat econòmica que estan vivint les llars a Catalunya. La política tributària hauria de tenir una actitud proactiva amb l’objectiu de mitigar els costos patits per les famílies. Des del punt de vista de l’eficiència econòmica, s’altera la proporció òptima entre el sector públic i privat en augmentar la recaptació, alhora que es transmet la percepció que les Administracions Públiques no estan subjectes a les mateixes restriccions que llars i empreses. Pel que fa a la redistribució de la renda, els ciutadans, malgrat obtenir ingressos menors en termes reals, poden suportar una càrrega fiscal superior. Finalment, la despesa pública més gran que es deriva dels augments de la recaptació genera més tensions inflacionistes, fet que dificulta el procés d’estabilització dels preus.

És necessària, per tant, l’actuació del futur govern de la Generalitat a l’hora d’abordar la indexació de l’IRPF i mitigar el sobreesforç fiscal realitzat pels contribuents catalans a causa de la inflació. Els mínims exempts i els beneficis fiscals (reduccions i deduccions) també s’haurien d’adaptar per tenir en compte l’impacte de la inflació. La Generalitat hauria de deflactar la part autonòmica de l’IRPF per evitar-ne la progressivitat, que provoca una tributació més gran quan es produeix una pujada salarial. Sense deflactar, tota actualització salarial està destinada a pagar més impostos.