Salvar vides humanes... però de veritat i sempre!

Ens esforcem per tenir cura de la nostra gent estimada. Els governs impulsen mesures per protegir-nos la vida. Des de l’àmbit mèdic i científic o des de les xarxes comunitàries i socials, s’aporta creativitat, tècnica i suport per salvaguardar la vida humana.

En moments puntuals, quan s’esdevé una catàstrofe, sorgeixen tota mena d’iniciatives per salvar tantes vides com sigui possible. Ho hem vist, també, amb la pandèmia: un munt d’esforços, personals i col·lectius, per evitar els estralls d’un virus desconegut i mortífer.

Però tot aquest immens, i preciós, esforç conviu amb situacions profundament inacceptables que ens fan dubtar de la importància que donem a la vida humana.

Milions de persones (entre les quals 2.300.000 nenes i nens menors de 5 anys) moren cada any per falta d’aliments. Tenim suficient capacitat econòmica, productiva i alimentària per proveir menjar per a tothom, però, queda clar, no és una prioritat del poder polític i econòmic.

Diversos règims totalitaris vulneren drets humans fonamentals: assassinats, tortures, empresonaments, etc. I, malgrat aquesta brutalitat, molts dels nostres governs democràtics (que també tenen una considerable llista de vulneracions de drets en clau de repressió, censura, criminalització de la dissidència, etc.) fan negocis amb aquests dictadors si, a canvi, en poden treure oportunitats comercials i beneficis econòmics.

Arreu del món, milions de dones pateixen des de fa segles diverses formes de violència masclista i només gràcies a la recent revolta feminista s’ha començat a esquerdar la impunitat i la tranquil·litat dels que les exerceixen.

Tot i que l’atenció política i mediàtica a la guerra d’Ucraïna ens pot fer pensar el contrari, el cert és que restem indiferents a desenes de conflictes armats que suposen l’escapçament de la vida de centenars de milers de persones, la devastació de ciutats i pobles i la contaminació del medi ambient. Davant de la immensa majoria d’aquests conflictes, girem la mirada, com si no anessin amb nosaltres. En alguns casos, a fi de mantenir els nostres privilegis i interessos, alimentem l’escalada bèl·lica, ignorant tots els patiments que aquesta suposa en la població civil.

Però no tenint-ne prou restant insensibles a la barbàrie de les guerres, quan no les alimentem directament, ens permetem restar impassibles davant la gent que en fuig. I quan truquen a la porta, els diem que no. Que no són benvinguts. Que no els volem. Que ja s’ho faran.

I, precisament perquè incomplim els nostres compromisos internacionals, la Declaració Universal dels Drets Humans i la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, molts dels que fugen de la guerra s’arrisquen, pel seu compte, a arribar a un lloc segur. I milers, cada any, perden la vida en naufragis i fronteres.

Però, si ja és prou greu no afavorir la resolució dels conflictes, incrementar-ne la virulència, negar-se a acollir la gent que en fuig i permetre que morin a la Mediterrània, encara hi ha un fet més greu. I escandalós. No només no fem res per salvar la vida d’aquesta gent, sinó que ens dediquem a impedir (i fins i tot en alguns casos a perseguir judicialment) a aquelles persones que miren de fer alguna cosa per rescatar la gent que està a punt de perdre la vida.

En canvi, tenim una immensa i greixadíssima maquinària bèl·lica que no parem d’alimentar. A finals del 2021, la despesa militar mundial va arribar a fites rècord des de finals dels 80: més de 2 bilions de dòlars anuals. Una xifra que, quan acabi aquest 2022, amb tots els augments pressupostaris emparaulats per diversos governs (també l’espanyol) serà encara més elevada.

I aquí tenim un dels grans contrasentits del nostre món. Resulta que permetem que milions de persones perdin la vida per fam, vulneracions de drets humans o guerres, ens consolem dient que no hi podem fer res i, en canvi, dediquem grans quantitats de diners a unes polítiques de defensa incapaces, i ben inútils, davant les amenaces que trinxen la vida de milions de persones arreu del món. Quina seguretat és aquesta? De què ens defensa?

Ens cal clarament una política, una economia i una seguretat que posin la vida humana al centre. Cal, èticament i políticament, combatre els discursos d’odi i de profund menyspreu per la vida humana que campen a pler. Només així, prioritzant la vida humana, tindrem una política més humana. Només fent polítiques que realment apostin per la pau i pels drets humans, podem aspirar a un món una mica més pacífic i just. Fer al revés, aspirar a un món en pau mentre invertim en la guerra, desatenem les injustícies i practiquem el menyspreu per la vida, és una de les més grans ingenuïtats (o hipocresies) possibles.

Tenim un present complicat. Però, també sabem que si hi ha presa de consciència personal, mobilització de la ciutadania i implicació de les institucions responsables, construir condicions de pau és possible. Posem-nos a la feina i exigim als governs que ho facin.