Com podem actuar davant la disfèmia infantil?

La disfèmia és un trastorn de la fluïdesa de la parla que afecta la capacitat de l’individu per comunicar-se mitjançant el llenguatge oral. Es caracteritza per una expressió verbal amb interrupcions en el ritme, d’una manera més o menys brusca, com repeticions de sons, paraules o frases, prolongacions, bloquejos o pauses fragmentades. Aquestes alteracions apareixen en la parla de forma involuntària i amb una freqüència inusual.

En el desenvolupament normal del llenguatge, els infants entre els dos i els cinc anys poden presentar episodis de disfluències, com repetició de síl·labes o paraules, fer vacil·lacions o tornar a començar la frase que volen dir. Això no es dona sempre que parlen i pot durar uns mesos, amb més o menys intensitat, remetent de forma espontània. En aquesta etapa de desenvolupament lingüístic, els infants estan en un període d’integració i organització del llenguatge i això pot provocar que encara no hi hagi una bona fluïdesa de la parla. De tota manera, cal estar alerta i observar si aquesta conducta persisteix. Si mostra esforços evidents per dir una paraula que no li surt, si té por de parlar o apareixen moviments associats a la parla, en la cara o en el cos, caldrà consultar amb un/a logopeda.

La família juga un paper molt important en el tractament de la disfèmia infantil. Cal que els adults no mostrin desaprovació envers la forma de parlar de l’infant ni conductes de sobreprotecció, preocupació o ansietat. És important trobar estones per fer activitats de forma distesa on sorgeixi la conversa de manera espontània, procurant donar-li un model de parla adequat a la seva edat, utilitzant un llenguatge clar i comprensible i procurant mantenir un clima de confiança i seguretat.

A continuació exposem algunes pautes que poden servir per millorar la parla i la comunicació dels infants amb disfèmia:

• Parlar de manera més lenta, disminuint la intensitat de la veu.
• Utilitzar un llenguatge senzill.
• Evitar interrompre el seu discurs.
• No acabar-li les paraules ni les frases.
• Donar-li temps per contestar preguntes.
• Respectar-li el torn de paraula.
• Mirar-lo a la cara mantenint el contacte ocular quan es produeixin els bloquejos.
• Mantenir l’atenció en què diu i no en com ho diu.
• Repetir lentament el què diu el nen. No corregir-lo.
• Evitar dir-li que respiri o estigui tranquil.
• Transmetre calma i tranquil·litat amb la nostra actitud.
• Rebaixar el nivell d’exigència per part nostra envers la comunicació.
• En nens més grans, parlar obertament del quequeig, ajudar-lo a reconèixer en quins moments i situacions li passa més.
• Posar paraules als sentiments i frustracions.
• Parlar de les dificultats positivament.

L’escola ha d’estar informada de les dificultats comunicatives que pot tenir l’alumne que quequeja. Els infants passen molt temps en aquest àmbit i hi realitzen moltes activitats que requereixen l’ús del llenguatge i la interacció. Això pot provocar situacions en què la seva forma d’expressar-se i la resposta que obtingui per part de l’entorn pugui desencadenar angoixa i frustració provocant situacions d’evitació de la parla i la interacció amb els altres. És important que el/la mestre/a mantingui contacte amb la família i el professional que l’atén per assessorar-se i saber quines estratègies i pautes es poden seguir per afavorir una bona integració d’aquest alumne.

Marta Mosella, logopeda de la Clínica Universitària