Puc posar límits sense cridar? Des de quina edat són necessaris els límits? Què vol dir posar un límit? Com podem acompanyar les rebequeries?, aquestes són algunes de les preguntes que sovint fan les famílies en el seu dia a dia quan han de posar límits. Segurament aquest és un dels temes més transcendent en la criança i acompanyament dels infants i un dels que més preocupen les famílies. Els professionals que acompanyem als infants tenim clar que els límits permeten que els infants adquireixin actituds socials que els ajudaran a aprendre a autoregular-se i a afrontar les situacions que es trobaran en el seu procés de creixement i maduració.

Ara bé, aquesta tasca de posar límits per part de la persona adulta és també un procés d’aprenentatge per ella. Un procés que oscil·la entre ser permissiu o ser autoritari. Sovint ens sentim malament i dubtem si actuem de forma adequada i equitativa. Per poder fer aquest acompanyament de forma respectuosa, que és com segurament ens sentirem més coherents i millor, és indispensable conèixer les característiques de l’etapa de desenvolupament en la qual es troba l’infant, entendre que i per què fa les coses, conèixer quines respostes podem esperar, tenint en compte que cada moment evolutiu implica unes habilitats diferents en relació a cada àrea; llenguatge, moviment, a nivell cognitiu, social i d’autonomia.

Al voltant dels dos anys, hi ha una necessitat innata dels infants a contraposar-se a l’adult per crear la seva pròpia identitat. Si com adults entenem que és un procés natural de l’infant, que forma part del seu desenvolupament, entendrem que li hem de permetre tenir aquestes rebequeries, però sense arribar a ser massa permissius. Trobar aquest equilibri no és fàcil, però hem de tenir clar que els límits són necessaris, cuiden, donen seguretat i responen al benestar dels infants. Els ajuden a entendre com relacionar-se amb el món, tant amb els adults com amb els altres infants, de forma respectuosa i sana.

A part d’entendre i conèixer les característiques de les etapes de desenvolupament, també és important saber que els infants han de transitar per les diferents emocions (alegria, tristesa, por, ràbia...). Entendre que, necessàriament, han de passar per totes i que això forma part d’una educació emocional sana. Als dos anys els infants es mouen, comencen a parlar, volen expressar moltes coses, però se senten limitats, etc. i els genera un malestar que no saben canalitzar, per això és important que sigui l’adult qui acompanyi aquest procés i li ofereixi estratègies que a poc a poc anirà incorporant per properes situacions similars.

A la pregunta de com podem posar límits no existeixen ni una única resposta ni una «vareta màgica» que ens ajudi en cada moment, però si alguns aspectes que podem tenir presents en el moment de posar-los.

En quina posició es col·loca la persona adulta és un aspecte rellevant. Això implica estar tranquils, amb temps, energia, mirar-los als ulls, ser capaços d’acollir i acompanyar amb assertivitat, sense jutjar, estant al seu costat i entenent que posar un límit és un acte d’amor. Això és fàcil de dir i molt difícil de fer, sobretot, després de les llargues jornades laborals, quan ja estem cansats i amb poca energia.

Ara bé, els nostres infants no necessiten tenir famílies perfectes, però sí coherents i amb voluntat de fer-ho bé. Que les nostres accions siguin proporcionals a l’acció de l’infant, sempre tenint en compte el que hem comentat: saber si la seva acció és adequada pel seu moment evolutiu. Ser clars, parlar de forma concreta, des de la calma, amb seguretat, sense cridar, sobretot amb respecte i amb una actitud oberta d’escolta i comprensió, són aspectes que ens poden ajudar en el moment de gestionar com posar límits. Un límit no és un càstig, un límit és necessari i és una manera de cuidar els nostres infants i ajudar-los a créixer amb seguretat i benestar.

No ens hem de sentir malament per posar límits, el que estem fent és un acte d’amor.

Loli Vazquez, docent del grau en Mestre d’Educació Infantil d’UManresa