L’habilitat dels guanxes que ha traspassat generacions

La societat aborigen de les illes Canàries es dedicava principalment a la ramaderia, cosa que va impulsar la seva notable destresa en el tracte amb el bestiar. Amb l’ajuda d’un pal d’entre 2 i 4 metres, els pastors podien recórrer muntanyes i barrancs de gran desnivell al ritme de les seves cabres.

Aquesta habilitat va sorprendre molt els conqueridors i els seus cronistes. Al segle XIX, quan l’arxipèlag va començar a convertir-se en una destinació turística i a Europa es va posar de moda la literatura de viatges, van ser moltes les mencions sobre les extraordinàries tradicions de les illes Canàries.

Captivar cultures amb les mateixes tradicions

Molts dels relats de viatgers europeus van parlar del salt del pastor. Quan l’anglès Charles Edwardes el 1888 va presenciar aquesta pràctica va dir: «El camperol sempre porta la seva llança, un llarg pal de fusta acabat en punta per poder descendir al fons dels precipicis de les illes com a la de La Palma, una de les més muntanyoses i abruptes».

Al seu torn, aquesta pràctica també va sorprendre l’escriptora Olivia Stone, autora del llibre de viatges sobre les illes Canàries més conegut d’aquella època. Ella va destacar que la tècnica que utilitzaven els pastors per saltar per sobre de les roques amb una perxa seria impossible d’aconseguir per a qualsevol persona en circumstàncies normals.

¿Pal o perxa?

El salt del pastor és una tècnica utilitzada en algunes de les illes, però el més curiós és que el pal rep un nom diferent en cadascuna. Així ho recull l’informe que declara la pràctica com a bé d’interès cultural: lanza a La Palma, astia a El Hierro, asta a La Gomera, lanza, palo o regatón a Tenerife, garrote a Gran Canària i lata a Fuerteventura i Lanzarote. Una altra peculiaritat és que la fusta més feta servir és la de pi canari i la longitud de la perxa canvia en funció dels desnivells de cada illa.

A l’extrem del pal, s’hi afegeix una punta metàl·lica afilada perquè s’agafi millor a terra. Això sí, la incorporació del metall és relativament nova, ja que els aborígens hi col·locaven una peça d’os.

Saltar al pur estil canari

El salt del pastor era una pràctica habitual per controlar el bestiar mentre pastava, però també tenia el seu costat lúdic, en el qual es posaven en pràctica destreses esportives i demostratives. S’organitzaven competicions per donar a conèixer el pastor que millor saltava a través de jocs com passar-se la llança, fer la bandera o la volta del pastor o salts de precisió com el salt de l’enamorat o el salt de la moneda.

El més vistós és el salt a regatón mort, que consistia a deixar-se caure des d’altures que poden duplicar la longitud del pal sense recolzar-lo a terra en el moment de saltar. En l’actualitat, als col·lectius que practiquen el salt del pastor de forma lúdica se’ls diu jurrias i estan agrupats en la Federació de Salt del Pastor Canari.

Un lloc únic

Més enllà d’una pràctica ancestral per als que es dedicaven antigament a la ramaderia, avui dia a les illes Canàries continuen fent-se feines que ja no fa ningú més, cosa que fa d’aquest arxipèlag un lloc únic. Algunes són conegudes mundialment, però d’altres encara es conserven com secrets. I és que són professions que només es troben a les Canàries i que són la senya d’identitat de les illes.

Professions d’història

¿On, si no, podem conèixer algú que es dedica professionalment a xiular? ¿O algú que es defineix com a guarapero? Són algunes de les professions que només es troben a les Canàries, a més de guachinchero, moliner de gofio o recol·lector de cotxinilla. De fet, algunes d’aquestes estarien en via de desaparició si no fos per l’afany d’uns quants romàntics que desitgen que les tradicions continuïn fent història d’aquest lloc.