Fira Medieval d'Oficis de Súria: el barri que no necessitava una muralla

Els dos símbols s’esguarden l’un a l’altre des de la seva pètria prestància a la façana del número 8 del carrer Sant Climent, resguardats per les ombres porxades i amb el relleu desgastat però encara visible. «Aquí hi podeu veure la flor dels tres cards, que era l’emblema dels senyors de Cardona», explica el guia Jordi Alsina abillat de frare: «i a l’altra banda, hi tenim una cara; es diu que les cares, com també podem trobar a Barcelona o a Pompeia, assenyalaven que la casa era un prostíbul, però en aquest cas no ho tenim documentat». 

Les visites guiades al Poble Vell que tenen lloc durant la Fira Medieval d'Oficis de Súria revelen cada any l’estructura singular del barri d’on els suriencs no van baixar fins que, al segle XIX, va agafar forma el raval de Sant Jaume a redós de la industrialització. La fira medieval és un aparador magnífic per fer lluir les rutes que comencen als peus de l’església del Roser, edifici que també té la seva pròpia explicació per fer conèixer les restes iberes i romàniques. 

La fira medieval de Súria fa vint anys exhibint un gran poder de convocatòria

«El poble vell té un traçat medieval amb carrers estrets, petits i que es van fer sense planificació», apunta Alsina: «del carrer Major hi ha documentats una botiga de venda de carn i una altra de sal, que era més important que l’or perquè servia per conservar els aliments».

Des d’allí, el grup transita cap al portal de Cardona. «Veieu que estem en un nucli fortificat, però no hi havia muralles perquè les cases i el balç ja feien de fortificació», afegeix el guia, que tot seguit convida a girar la mirada cap a un cul-de-sac conegut amb el malnom de carrer de les Mosques. «Com que no tenia sortida, s’hi guardava el bestiar, i ja us podeu imaginar que les mosques acudien al lloc atretes pels purins i la falta d’higiene», anota.

Des de l’exterior del portal, els visitants perceben amb nitidesa que el poble vell és al capdamunt d’un turó molt elevat. «Allà al fons podem veure la primera fàbrica tèxtil», explica el frare per testimoniar com la nova indústria va buidar el poble vell i va alimentar el creixement al voltant del Cardener. Una decadència que es va aturar als anys 80 del segle XX quan la voluntat institucional en va iniciar la recuperació.

Mitja volta i el grup torna cap al carrer Major. D’allí, davalla per un vial pronunciat de nom agraït, el carrer de l’Encís, que va a parar a la plaça Major. «A l’inici us explicava que a la part alta hi trobem el poder polític i militar, amb el castell, i el religiós, amb l’església; aquí, a la plaça, s’hi feia la vida social, és on hi havia el mercat», aporta el guia, que adverteix de la «peculiar configuració en forma triangular de l’espai». I fa una pregunta: «sabeu on vivien els rics, les classes benestants?». La intuïció apunta a les cases de pedra vista, aparentment més boniques, però la resposta correcta delata que les famílies amb possibles s’hostatjaven a l’altra banda.

I tot seguit assenyala l’edifici «on hi havia hagut el Centre Catòlic». El motiu? «Sembla que s’hi va estar qui havia de ser el rei espanyol Carles V», afegeix Alsina. Carles Maria Isidre de Borbó, germà del difunt Ferran VII, creia tenir més dret que la seva neboda Isabel a succeir en el tron de la corona castellana el germà i pare Ferran VII. «Camí de Manresa, durant una de les guerres carlines, Carles hauria parat a Súria», apunta el guia. 

El següent punt d’interès de la ruta és triple: el carrer Sant Climent és propici per a parlar de les cisternes encara visibles, els dos símbols ja esmentats i les porxades que coronen la singularitat del camí urbà. En un espai tan reduït es feia difícil trobar sòl edificable, i la solució van ser els habitatges sobre el carrer, estructures que uneixen les façanes de dues cases diferents. «També hi ha passadissos sota terra, però no eren túnels secrets ni res d’això, la seva utilitat era fer de cellers», satisfà Alsina la curiositat dels presents.

El carrer de Sant Cristòfol, el portal de Manresa, del que ja no en queda rastre, i el carrer de la Mura són els següents destins. Aquesta darrera via és tota ella porxada, un atractiu més del Poble Vell. «Em pregunten sovint si el barri patia atacs, i la veritat és que l’últim que tenim documentat és d’un grup de vint-i-cinc soldats del castell de Cardona que va arrasar tot el poble», apunta el guia de la visita fent remuntar la memòria a un miler d'anys enrere.

I per posar el punt final, sortida a l’exterior, a la zona de la bateria perquè aquí «hi va haver una bateria militar durant les guerres carlines, era un punt d’interès estratègic». Un racó del turó des d’on la vista domina la vall i que serveix a Alsina per tancar la visita. «Fixem-nos en dos barris del segle XX; a l’altra banda del riu, Salipota, que és dels anys 50, i allà -els caps giren en direcció al sud- el barri de Santa Maria, conegut també com el barri de la Colònia, perquè és on es van traslladar a viure els treballadors de les mines vinguts de fora, ja que al poble no hi havia prou ma d’obra», conclou el frare Jordi Alsina.