«Els humans ens hem cregut que estem per sobre de la natura»

Les imatges de senglars que remenen bosses d’escombraries i es passegen per la part alta de Barcelona s’han fet virals en els darrers anys generant alhora simpatia, curiositat i inquietud. L’autor solsoní Raül Garrigasait (1979) s’apropia de la força simbòlica de l’animal a Profecia, una novel·la que comença amb un d'aquests porcs transitant Rambla avall i on planteja en quin punt es troba la relació entre humans i animals en un context de crisi ambiental. Des de l’assaig i la ficció, el solsoní, que treballa de professor de grec antic i estudis literaris a la Universitat de Barcelona i dirigeix La Casa dels Clàssics, interroga els grans temes del present

Quina profecia ens vol revelar?

A la novel·la hi ha totes les meves dèries barrejades, els animals, la Bíblia, la frontera entre el bosc i la ciutat, ... Del tema de l’animalitat de l’home en vaig parlar a El gos cosmopolita i dos espècimens més; a La ira vaig tractar l’Antic Testament, la Bíblia; i a País barroc la relació amb la natura.

El senglar és un animal inquietant, no troba?

A Collserola es pot veure la humanització progressiva dels senglars. A la Catalunya central no entren a les ciutats, en tot cas et poden provocar un accident a la carretera o se li mengen el sembrat al pagès. Però a Collserola veiem que fins i tot han canviat de dieta perquè remenen les deixalles les nostres restes, i mengen patates fregides, pizza, quètxup. El senglar és el mamífer salvatge més gran que tenim a la vora.

Què li interessava explicar?

La relació entre la humanitat i l’animalitat, que és un fenomen molt important del nostre temps, com canvia la nostra relació amb l’entorn. En els últims quaranta anys hem passat de matar el porc a casa a no tocar cap animal que hem de menjar. Això és el primer cop a la història que passa, i crec que té conseqüències en molts àmbits, com la destrucció de l’entorn i la crisi climàtica. Per primer cop mengem sense exercir cap mena de violència -ja ho fan altres per nosaltres en llocs amagats- i això fa que no siguem conscients del preu de les coses.

De quines conseqüències parla?

Cada vegada ens costa més entendre’ns a nosaltres com a animals, com a part d’una cadena tròfica. Creiem que estem per sobre de la natura.

Com hem arribat fins aquí?

Un tret de la modernitat és que hem creat un duplicat de la Terra, bona part de tot està digitalitzat, als mòbils, en fotos, converses de whatsapp, correus... Tot el que abans era corpori, ara passa en un altre món, el tecnològic, que sembla immaterial però no ho és. Per fer els mòbils hi ha gent que mor a les mines, per als bitcoins es necessiten naus plenes d’ordinadors. Mai havíem viscut una sensació tan gran d’immaterialitat, la pandèmia l’ha agreujat.

Ons ens porta això?

Tot plegat té molt a veure amb la crisi ecològica. No ens sentim responsables de res, els residus ni els veiem. Per això, la novel·la insisteix en la cosa corpòria, sensorial. La immaterialitat és una mentida. Els coneixements materials que tenien els nostres avis per sobreviure, nosaltres no els tenim. A les civilitzacions urbanes hi ha la mitologia de la natura, una consciència íntima de tornar-hi, però s’ha convertit en anar a mirar paisatges, quelcom molt diferent a entendre que som part d’una cadena tròfica. A la Catalunya Central volem ser un paisatge per als turistes?

Un paisatge ple de senglars.

En la mitologia grega i els salms bíblics ja es veu el senglar com una bèstia amenaçadora, perquè es menja els sembrats i fa que passem gana, és una força de caos i desordre, una amenaça per a l’ordre social. A mi, em serveix per contraposar la seguretat humana a la força de la natura que no controlem i se’ns planta al davant.

La civilització tecnològica dóna la sensació de domar la natura, però tenim plagues i el canvi climàtic. Fa vint anys, a Collserola no hi havia senglars i ara són més de dos mil. El senglar em permet parlar d’allò que no controlem, ja sigui la natura o els nostres cossos.

I la profecia?

A la novel·la hi ha dos universos simbòlics, el del pare que treballa en el control de la plaga de senglars i la filla que estudia semítiques i la Bíblia. Les dues coses tenen relació perquè el llenguatge profètic és molt del nostre temps, la meitat de les notícies són prediccions de futur, la sequera, la temperatura, ... Vivim l’angoixa d’un futur amenaçador. La profecia de la Bibília és: si sou corruptes, us enviarem una plaga, i per això la profecia dona sentit a la desgràcia. La manera com explotem l’entorn ho acabarem pagant.

Cap on anem?

Crec que cal una rematerialització del món, ens faria molt bé, però hi ha moltes resistències, com la instantaneïtat. Avui fas un clic i llegeixes un diari d’Estats Units. Hauríem de renunciar a les coses instantànies. El que és important no passa per la immaterialitat: passejar, fer coses amb les mans, parlar amb els amics.

Ho sabrem fer?

Als 80’s, la gent era desgraciada? No. Consumia menys i era feliç. Anar de vacances a Tailàndia no és un dret.

Els polítics que surten a la novel·la queden ben retratats.

La novel·la critica molt la política de paraules buides i discursos grandiloqüents, que no s’enfronta als problemes.

Subscriu-te per seguir llegint