«Casaldàliga continua sent un referent»

El periodista Francesc Escribano (Vilanova i la Geltrú, 1958) presenta avui divendres (19 h), a la Sala Sindicat de Balsareny, el llibre La terra i les cendres (Edicions 62), un relat en primera persona dels dos darrers viatges realitzats al Brasil cercant la petjada de Pere Casaldàliga, el bisbe nascut a la localitat bagenca que va morir el 8 d’agost del 2020 després de dedicar la seva vida a les causes dels més desfavorits des de la prelatura de Sao Felix do Araguaia. El text es mou entre la recerca del llegat del missioner i la situació política en un Brasil polaritzat per la irrupció de l’ultradretà Jair Bolsonaro.

Va conèixer Casaldàliga el 1985 però explica que fins els viatges del 2021 i el 2022 no s’ha adonat de l’impacte que el seu llegat ha tingut en vostè mateix. 

Quan més valorem les coses és quan ja no les tenim, i el llibre és un recorregut a través d’una absència, un recorregut per la petjada que va deixar el Pere. Hi ha coses de les que no me’n vaig adonar fins que no vaig acabar el llibre, com la importància de ser practicant. Hi ha molta gent que diu que és creient però no practicant, però en els dos darrers viatges vaig trobar gent d’esquerres i practicant.

Fe i acció?

Tant en la part espiritual com en la política hi ha gent que es declara creient no practicant, però el valor de posar en pràctica allò en el que creus és el què defineix la lluita de la gent per la seva terra, per guanyar-se el cel a la terra. El llegat de Casaldàliga és aquest.

Què buscava quan el novembre del 2021 va tornar al Brasil?

Em costava d’entendre que molta gent que coneixia -i molta que vaig trobar-, abracessin l’ideari i les maneres de Bolsonaro, em sobtava el boom de l’ultradreta i el descrèdit de l’esquerra. També volia resseguir la petjada que Casaldàliga, i la gent que com ell va predicar la Teologia de l’Alliberament, van deixar en mi.

Què es va trobar?

Una sensació una mica agredolça. Hi ha molta gent que és molt practicant i lluita amb Casaldàliga de referència. Però també n’hi ha molts que, un cop solucionats els problemes immediats, descendents dels qui van donar la sang i la vida per la terra, se la malvenen a l’agronegoci o perquè no volen seguir lligats a un sistema de vida que no és el seu. Molts d’aquests van votar Bolsonaro.

Es deuria mossegar la llengua moltes vegades.

He, he, he, ... realment sí. Però també hi ha gent allà que se l’ha de mossegar. La divisió és molt forta i ha fet forat en les famílies. Gent que abans votava Lula ara vota l’ultradreta.

Com s’ho explica?

Lula va fer un miracle en els dos primers mandats, va acabar amb la gana gràcies al programa Fome zero. Però quan la gent té les necessitats més urgents cobertes, en vol més, després d’un miracle en volia un altre, volia ensenyament, infraestructures, ... però l’economia ja donava més de si. El boom econòmic del Brasil va fer més rics els rics i menys pobres els pobres. Però després de deu anys, ja no era així i molta gent que era d’esquerres se’n va desencantar. La corrupció també va influlir.

Terreny abonat per Bolsonaro?

El missatge de l’ultradreta és directe, agressiu, basat en la mentida. No li diuen a la gent que entenen els seus problemes i que els acompanyaran en la solució, els diuen que saben quins són i qui els ha causat. És un missatge de destrucció, no de construcció. La mentida com a instrument de comunicació.

Casaldàliga ens va deixar fa més de tres anys. Quin record queda d’ell al Brasil?

A Catalunya hi ha molta gent que sap qui era, però també molta altra que no. Va morir fa tres anys, però en els darrers anys el Parkinson el va limitar i el va deixar amb poca capacitat de comunicació. Al Brasil, potser ja no és una figura a nivell global, però es manté la seva importància en la gent que ell va desvetllar, la gent a qui li va canviar la vida, de la mateixa manera que a mi me la va canviar i em va transformar. Hi ha molta gent compromesa que continuen seguint el seu exemple.

És per tant, present?

Casaldàliga és una figura molt potent al Brasil, però fa quinze anys va deixar d’aparèixer als mitjans. Quan O’Globo buscava una veu potent de l’esquerra progressista, agafaven una avioneta i anaven a Sao Felix. Però va arribar un moment en que el van començar a subtitular, a causa del Parkinson, i va preferir deixar de fer entrevistes. D’això fa uns deu anys, molt temps. Casaldàliga continua essent una figura molt potent, sobretot entre la gent del Partit dels Treballadors i l’entorn de Lula, però a nivell global, al Brasil, Casaldàliga és un referent històric, no un referent actual.

Si el 2030 hi torna, creu que el seu record haurà perdut vigor?

En aquests dos darrers viatges he vist que la gent a qui ell va desvetllar continuen ferms, i també he vist gent molt jove, activa, gent per a la qual si torno al Brasil d’aquí uns anys en Casaldàliga continuarà essent un referent. És impossible no tenir-lo present.

Casaldàliga també era les seves causes. En quint punt estan?

Va ser un pioner en el tema de la defensa dels drets dels indígenes, en qüestions ecològiques, i també hi ha qüestions com la violència, la igualtat de les dones, l’agronegoci. En l’etapa de Bolsonaro van passar coses greus com el fet que a l’organisme estatal que ha de protegir els indis es van fer fora els dirigents que hi havia per posar-hi militars. En el darrer any i mig del govern de Bolsonaro hi va haver un genocidi indígena causat pels buscadors d’or.

No va poder anar a l’enterrament de Casaldàliga a causa de la covid, va viatjar al Brasil a finals del 2021. Perquè hi va voler tornar un any després?

Em vaig adonar que la divisió que hi havia era tan bèstia que havia de veure com anaven les eleccions de l’octubre de l’any passat. Si seguia Bolsonaro, l’Amazones i els indis, les seves causes, estarien més que amenaçades, i també ens afectaria a nosaltres. En la qüestió ecològica, no som conscients del què ens ha salvat la victòria de Lula.

Com va trobar Sao Felix?

Com un final de línia, un indret que està lluny del focus, ja no és la capital de la regió, és un poble que es va apagant mica a mica. Però m’agrada que les dones, les filles de les que Casaldàliga va batejar, va casar, estan seguint el seu llegat i el de la Tia Irene (col·laboradora del bisbe). És impressionant la feina que fan.

Explica que li van ensenyar unes imatges inèdites de Casaldàliga entubat, greument malalt ja, i això el va disgustar. Per què?

Les van enregistrar com a document, però no sé perquè ho van fer. Són unes imatges que no les han ensenyat i no es veuran, però jo les vaig veure i no és la imatge que vull tenir d’en Pere Casaldàliga. Reconec que és un fet que em va afectar.

Subscriu-te per seguir llegint