Ja t'has convençut que cal ser un feixista?

Un títol per un muntatge que clama a no ser obviat. De la mà d’una excel·lent Mercè Arànega, passava el darrer cap de setmana pel teatre Kursaal de Manresa Instruccions per fer-se feixista, l'assaig de Michela Murgia en traducció i adaptació de Sergi Pompermayer i direcció de Miquel Górriz, fent gairebé el ple en les dues funcions programades.

Mercè Arànega s’interpreta a ella mateixa (una Mercè Arànega que esdevé personatge escènic, queda clar) per desgranar i evidenciar els principis bàsics per ser un bon feixista, en una defensa evident davant una sensació social de buit i abisme. Fer envair el dubte i primar els interessos i benestars propis.

Instruccions per fer-se feixista es desenvolupa en l’espai intermedi del binomi o la dicotomia. Els arguments exposats decantaran la balança dels conceptes en un exercici de reflexió propagandístic i demagog. Cap versus líder, banalitzar vs simplificar, amb una argumentació de populista i fàcil solvència serà aquesta disposició oratòria pública i principi fonamental de la peça que es mou entre una documentada i reflexionada conferència i la fàcil arenga d’una predicadora que esgrimeix els arguments que la seva audiència voldria escoltar. Sí que en certs moments s’espera més profunditat o arguments en les idees exposades, amb aparença que el tema podia esdevenir més extens. Una durada de muntatge possiblement molt justa però amb regust de poc.

Però per damunt de tot destaca el bon treball de Mercè Arànega, donant per justificada la decisió per fer-se feixista amb els seus arguments exposats en tot moment amb una fina, subtil i eficaç sornegueria. Ella mateixa fent evident com una broma pesada i sense gust tot el que exposa i diu. La interpretació d’Arànega, aguda i ben executada en una irònica sàtira, el matís, la intenció esdevenen fonamentals per copsar amb precisió l’autèntic sentit, intenció o motiu d’aquest Instruccions per fer-se feixista. En un marc polític i social, a escala mundial com l’actual, un muntatge necessari. Que la memòria superi la immediatesa. I sempre un reconeixement a la bona feina en forma d’aplaudiments i un nou recordatori a aquells que es deixen el telèfon mòbil encès i els sona en plena funció: no cal i segueix fent lleig. Pocs però encara massa.