Avui podríem ser milionaris

Avui se sabrà tot. No és el títol de la nova novel·la del manresà Pep Garcia però sí la promesa d’una butlleta de l’Euromillones comprada dijous al Carrefour pel gestor cultural i columnista d’aquest diari. Avui (divendres) se sabrà si tots els assistents que van omplir la sala gran d’El Sielu en la presentació del seu nou llibre 2.000.709,61 € (Parcir Edicions) són (som) milionaris. Amb un pot de 93 milions d’euros, Pep Garcia va decidir que, si tocava, compartiria el premi «a parts iguals» amb tothom qui hagués comprat -allí- o portat -de casa- el llibre que l’estrena en la novel·la. Com a testimonis de càrrec, un banquer jubilat («un bancaire»), Jaume Sanahuja; una funcionària d’hisenda, Anna Forés («ja retirada») i l’empresari, escriptor i també articulista d’aquest diari Xavier Gual («un amic») que li va portar uns suposats pèsols (en honor a la portada dissenyada per un altre amic, Jordi Mestres) per fer-li veure que no tot és el que sembla. Amb la loteria, va dir l’autor, «no s’hi juga». I amb els diners tampoc, és clar. Però ahir Pep Garcia va convertir-los en una divertida -i aplaudida- matèria de discussió pràctica i moral per reflexionar abans del brindis final. Com va dir un dels presents, «sense pagar entrada». 

Una de les virtuts de Pep Garcia és tenir fusta de mestre de cerimònies. De les cerimònies dels altres però, també, de les seves. La presentació de 2.000.709,61 € (la quantitat inesperada que es troba el protagonista en el seu compte corrent) va començar amb Rosalíaen pantalla gran cantant Milionària («només vull veure bitllets de cent») i amb l’estrenat novel·lista a l’escenari demanant si entre els presents -amb cares conegudes de la política, l’esport, la cultura i les entitats- hi havia banquers, inspectors d’hisenda, economistes, periodistes, rics, ‘segurates’, notaris... i avisant que la novel·la ni és biogràfica, ni la va escriure durant la covid i ni tampoc passa a Manresa. Que va «de diners» i del que faries amb ells «si et cauen del cel». Que va de mentides (com que no hi havia cap banquer a la sala, per exemple), d’enganys, de dubtes i d’obsessions i passions que provoca saber que pots (o no) tenir una morterada. Una novel·la que neix d’un relat curt que ha acabat tenint vida pròpia i d’una idea concebuda -que no preconcebuda- durant un sopar al Viena amb Jordi Mestres que, curiosament, al saldo de la llibreta tenia 709,61 euros. Les escorrialles, en definitiva, dels dos milions que es troba el protagonista del seu llibre.

Garcia, ajudat al micròfon pel seu fill Cesc, va entaular converses entre preguntes i respostes amb un públic que ja tenia ben clar que acabaria sent-ne protagonista d’una presentació que va fer pujar a l’escenari l’editor, Antoni Daura, a qui abans de llegir la novel·la el va sorprendre un títol que no trobaran indexat; el «bancaire», la treballadora d’hisenda i l’amic però, també, en la veu de Garcia, algunes de les persones que li havien fet arribar, via whatsapp, què farien amb 2 milions d’euros («de la volta al món amb la gent que m’estimo» de la Lluïsa a «Què vol dir el pico?» de l’Eva). 

Hàbil, Garcia va interrogar el públic amb algunes de les preguntes inherents a la bona picossada: Ho diries a algú? Sí? No? A la parella? Als fills? Esperaries la trucada del banc? Els trucaries tu? (Aquí amb la intervenció de Sanahuja, a qui en una primera versió descartada de la novel·la el feia sortir i l’assassinava... però que ningú no pateixi, tot és ficció); Quant de temps esperaries per gastar-los? Et preocuparia d’on provenen els diners? Sí? No? (Aquí amb la intervenció de Forés, que va deixar ben clar que tens un any per declarar-los i que hisenda -«que som tots»- es quedaria el 50%); Què faries si et trobessis els dos milions en metàl·lic? Com funciona això dels paradisos fiscals? Com es ‘netegen’ els diners? Però... i la consciència?

Tant se val. Què us compraríeu primer? Viatjar i compartir amb la família van sortir guanyadores abans que Gual pugés a escena i per la conversa sortís Nicolas Cage i els seus 4 Ferraris, el rulo (una pila de bitllets de cent enrotllats en la Madrid d’Ayuso) i un ric veí d’Artés (on va néixer Gual) que demanava al banc que li deixessin veure els diners guardats una caixa de fusta. Per comptar-los i ensumar-los. Amb Eso que tu me das de Jarabe de Palo acabava la presentació. Si la lletra és premonitòria, com Milionària, ho sabrem avui.