Des de Canes (dia 2): De «Furiosa» a la pèrdua islandesa

Quan George Miller va estrenar Mad Max: Fury road al Festival de Canes fa nou anys es va ficar el món del cinema a la butxaca. La seva nissaga va rejovenir amb un desplegament visual aclaparador, una lúcida tesi feminista i ecologista, i l’aparició d’un nou i carismàtic personatge, Furiosa, interpretat per Charlize Theron.

Gairebé una dècada després, Miller ha decidit explicar-nos els orígens d’aquest rol en un nou film que li dona nom i on Anya Taylor-Joy ha assumit les regnes de la popular franquícia dels cotxes tunejats, els deserts interminables i el futur desesperadament apocalíptic. Però, malgrat el consens brutal de Fury road, Furiosa és un film que no surt perjudicat en comparar-se amb el seu precedent (fins i tot el supera) gràcies a un repartiment en constant estat de gràcia, amb un Chris Hemsworth aclaparador, al servei d’un relat de força shakesperiana i enmig d’un cabal d’acció que deixa l’espectador amb la boca oberta durant tot el metratge. Cal imaginar que el film generarà un veritable terratrèmol en recaptació durant la seva imminent estrena i en premis: cal recordar que Fury road ja es va endur 6 premis Oscars.

Durant les darreres hores també s’ha donat per inaugurada la secció «Una certa mirada», on s’aposta per cineastes que estan consolidant el seu estil. I el film triat per iniciar les projeccions ha sigut l’islandès When the light breaks, quarta proposta de Runar Runarsson, després de Sparrows, guanyadora de la Conxa d’Or al festival de Sant Sebastià. El seu nou film té només 80 minuts, una duració estranya en aquest Canes ple de films de més de tres hores.

El film el podríem entendre com el més contrari possible a Furiosa, ja que parteix del dol viscut per una jove que perd a la seva parella en un accident automobilístic. Mentre el film de George Miller és una successió de letals xocs multitudinaris, When the lights breaks és la freda dilatació ‘a la islandesa’ d’una única pèrdua. La interpretació de la jove i contradictòria protagonista, Elín Hall, omnipresent durant tot el metratge, destaca en aquest emotiu acte de superació del dolor.