I amb l'any nou, un Barça igual o pitjor guanya de penal a l'últim minut

Havia dit Xavi que ara ja “sobren les paraules” perquè havia arribat “el moment d’actuar al camp”. No li faltava la raó. L’última referència era el desastre contra l’Almeria i l’esbroncada que els havia clavat als jugadors a la mitja part d’aquell partit i que ell mateix s’havia encarregat d’esbombar, com per fer valdre públicament la seva autoritat al vestidor. Volia dir que creure en la capacitat de sortir del forat en què l’equip s’ha instal·lat des de fa massa jornades, a hores d’ara, amb totes les espifiades que ha protagonitzat i els punts d’inflexió que ha malbaratat, ja no podia ser una qüestió de fe perquè el seu problema és de joc, encara que en el rerefons hi hagi factors d’índole ben diversa.

Van sortir a jugar els blaugrana sabent que el Reial Madrid i el Girona no afluixen i que ja li treien 10 punts que, per més que es digui, semblen irremuntables. Que s’hi guanyava, podia avançar l’Atlètic de Madrid, derrotat a Montilivi, i posar-se tercer. Però també sabia que l’Athletic Club havia guanyat a Sevilla una estona abans i que l’havia atrapat a la classificació. Sortia a l’Estadi de Gran Canària amb l’obligació de guanyar perquè, en cas de derrota, la diferència de gols el faria acabar la primera volta de la Lliga en la cinquena posició, fora dels llocs que donen accés a la Lliga de Campions.

També sabia Xavi que si mirava la banqueta hi veuria Vitor Roque, per si de cas creia en algun moment que a Lewandowski també se’l pot substituir.

Va posar Xavi el mateix onze de l”esbroncada”, el que va sortir a la segona part del partit contra l’Almeria amb la incorporació de De Jong que ni hi era, ni passava per allí perquè l’havien sancionat contra el València. No va sobtar perquè, a aquestes alçades, ja ens ha fet saber que es creu l’última alineació que li ha anat bé, sigui quin sigui el rival que ha d’afrontar. Allò de Cancelo a l’esquerra, per exemple. Si hi havia algun càstig, era per a Joao Félix. I si hi havia algun premi, era per a Sergi Roberto, autor de dos gols contra l’Almeria.

Però, s’ha lesionat Cancelo al minut 6, l’ha substituït Christensen, i a l’atac següent, gol de Munir a passada de Sandro. Dos exblaugrana per ensenyar les vergonyes defensives dels de Xavi. Dos davanters com n’hi ha tants d’escampats pel món perquè, en teoria, no servien ni per ser a la banqueta culer.

Arribava el Las Palmas de Javier García Pimienta vuitè classificat i amb l’etiqueta d’equip revelació de la temporada. Entrenat per Javier García Pimienta, el tècnic que el president Joan Laporta va fer fora del Barça Atlètic, l’equip canari passa per ser una mena de mirall del Barça. Pressió molt alta, línies molt juntes, i confiança cega en la seva precisió per deixar els rivals en fora de joc i, per si de cas, en el porter Vallés exercint funcions de lliure també, sense cap por a deixar un espai immens rere els defenses. Una gosadia sorprenent si es té en compte que el Las Palmas, amb només 15 gols encaixats, és el segon equip menys golejat, després del Madrid.

Ara: si la metàfora del mirall es dona per bona, la conclusió és que la imatge que n’ha reflectit és la d’un Barça deformat i irreconeixible.

Una primera part nefasta, en què cap defensa ni cap migcampista ha estat capaç de filtrar una passada en condicions a l’espai, ni els davanters d’entrar-hi sense caure en fora de joc. Ni una trista rematada en l’haver blaugrana, per un parell o tres amb intenció de gol pel canari.

I una segona en què, amb un Las Palmas fos i enfonsat, els gols de Ferran i de Gündogan, de penal al minut 92, han servit almenys per no empitjorar la imatge ni, amb els 3 punts sumats, la situació al campionat.

El FC Barcelona ja no tornarà a la lliga fins al partit contra el Betis al Benito Villamarín el diumenge 21 de gener, a dos quarts de set. Llavors, ja haurà jugat una eliminatòria de la Copa del Rei i la Supercopa d’Espanya, dues d’aquelles competicions que deia Xavi en què l’equip era viu. De moment, a la Lliga, no sembla que bellugui amb gaire oxigen.