Laura Ester, la llegenda del waterpolo que va començar a jugar “per casualitat”

Poc abans que Laura Ester (Barcelona, 1990) se n'anés a París, Ona Carbonell va aprofitar per tenir una xerrada amb aquesta protagonista que es dedica a “un esport poc mediàtic, com és el waterpolo femení”. Durant els Jocs aquesta atenció creix fins a convertir-se en una de les disciplines que més interès desperta a Espanya, gràcies en part a les dues plates aconseguides a les recents cites de Tòquio i de Londres. A la porteria de l'equip nacional hi ha Laura, que reconeix que va començar en aquest esport “una mica per casualitat” i ara és tota una llegenda viva del waterpolo internacional.

Vaig acceptar i vaig sortir encantada des del primer dia i no només per l'esport, sinó pel grup que havíem fet. Competies no només per tu, sinó per la persona que tenies al costat”, comenta la Laura Ester. I és que, és precisament aquest component col·lectiu el que més segueix atraient la jugadora del Club Natació Sabadell. “Jugues amb amigues i acaben sent la teva família. El principal valor que desprèn el waterpolo és la companyonia, sacrificar-te per la que tens al costat”, recalca Laura Ester a Ona.

Amb Espanya, la portera té dues plates olímpiques, un or Europeu i un altre or Mundial (a més de dues plates mundials), per la qual cosa l'objectiu per a la cita francesa és l'or que li falta al palmarès. La motivació, la mantenen intacta. “Fa molts anys que som allà dalt. És difícil arribar, però encara més mantenir-se. Però no pensem en tot allò que portem, sinó allò que portem ve després. Què volem aconseguir”. Per això, creu que “la clau de l'èxit d'aquest equip és una barreja de jugadores que fa anys que hi són i gent inexperta i il·lusionada que crea una cosa especial a l’aigua”.

Entre medalles i parades, Laura Ester ha tingut temps també per cursar un grau de Bioquímica, cosa que no és senzilla tenint en compte que amb el seu club de Sabadell s’entrena unes quatre hores diàries i amb la Selecció, quan està concentrada, arriben a sis i fins i tot vuit hores diàries.

En tot aquest temps, el títol que més il·lusió li ha fet va ser el Mundial jugat “i guanyat” a Barcelona. Encara que potser aquest honor el comparteixi ben aviat amb la competició de París. Està desitjant que això passi i poder celebrar un or “a la Torre Eiffel, al meu poble, Peñaparda, i on calgui”.