Les empremtes que va deixar la guerra civil a Manresa són visibles en refugis que encara guarden espais com l’escola Renaixença, l’estació de la Renfe i la Pirelli. Alguns, es coneixen fa anys. Altres, s’han descobert més recentment. El darrer, que hi ha gent gran de la zona que potser recordarà, però que serà una troballa per a la majoria, és el que travessava el carrer del Bisbe Comas, vial entre la carretera de Vic i el carrer de Jacint Verdaguer.
Una de les entrades del túnel, de 6 metres de llargada, 1,90 d’alçada i 1,20 d’amplada, aprofitat com a refugi, que formava part de l’antiga fàbrica de productes químics cal Jubert, va quedar a la vista amb l’ensorrament de les dues darreres cases de la Bonavista, executat fa poc. Actualment, ja està tapiat, tasca que van dur a terme els operaris de l’obra aprofitant que s’ha aixecat un mur al perímetre de part del solar resultant de l’enderroc. L’historiador Quim Aloy ho va saber i hi va anar a fer fotos. També està tapiada fa bastant més temps l’entrada que dona a l’altra banda del vial, sota la construcció que hi ha.
Sovint es parla de la Manresa subterrània. Vet aquí un exemple més, i és que cal recordar que a només uns quants metres d’aquest punt, sota la carretera de Vic, també hi ha un túnel que connectava les dues parts a banda i banda de la ja extinta empresa de fabricació de cintes i etiquetes teixides Perramon & Badia (vegeu edició del 12 de gener del 2013) que hi havia en aquest vial. En aquest cas, tenia uns 2 metres d’alçada, 2 d’amplada i 20 de llargada i el van fer els anys 70.
Per portar material
Quan una de les dues cases de la Bonavista va anar a terra -l’edifici número 98, que feia cantonada entre la carretera de Vic i el carrer del Bisbe Comas fins arribar al carrer de Jacint Verdaguer-, a la part soterrada que va quedar a la vista a la banda del Bisbe Comas va aflorar l’entrada de l’esmentat túnel de 6 metres de llargada. Igualment, fet l’enderroc, també és visible part de l’esquelet de la que havia estat la fàbrica cal Jubert, a la qual pertanyia aquest túnel que, com recorda Maria Vila Sendra, servia per portar material d’una banda a l’altra. La seva neboda política, Imma Vila, a través dels records de la seva àvia, és la que explica que va funcionar com a refugi durant la guerra civil espanyola.
Per la banda del Bisbe Comas de l’edifici enderrocat «hi havia una casa amb un primer pis on van viure els meus pares fins que es van morir, pràcticament, i també els meus tiets i germà», recorda Maria Vila. Des d’aquesta casa «es comunicaven amb la casa gran per un terrat». A banda d’aquestes dues cases que es comunicaven, també hi havia la fàbrica cal Jubert de productes químics i drogues, que va fundar Salvador Jubert Oriol, propietari dels terrenys, l’any 1913. El seu fill, Josep Jubert Vilaseca estava casat amb una germana del pare de Maria Vila, Inés Vila Llatjós, i com que el matrimoni Jubert-Vila no va tenir fills, «al meu germà i a mi ens van acollir com si ho fóssim». El seu germà, de fet, va esdevenir l’hereu i ara és el seu fill qui porta el negoci.
L’Ajuntament va dir que volia fer un carrer, el Bisbe Comas, i Jubert pare va respondre que hi estava d’acord, però que els havien de permetre fer un túnel «perquè al soterrani hi tenien un magatzem on volien guardar productes i els calia comunicar-s’hi. Era un túnel de 6 metres amb uns rails per on passaven unes vagonetes d’una banda a l’altra». A més a més de la casa on vivien els seus pares, a la cantonada de la casa gran hi havia les oficines i una part de magatzem i, a l’altra banda del túnel, un magatzem i, al primer pis, on ara hi ha la botiga Clarel, els productes de Carburos Metálicos, per a qui Jubert va fer la distribució a partir de mitjans del segle passat. El 1995 l’empresa es va traslladar al polígon Sant Isidre de Sant Fruitós de Bages.
«Aquí baix hi havia un refugi»
Imma Vila explica que «passejava amb la meva àvia per anar a col·legi i sempre em deia: veus aquestes barres de gel, que s’emportava la gent amb uns carretons, això serveix per tal i qual cosa, i després em deia: i aquí a baix hi havia un refugi on ens amagàvem durant la guerra civil. Això es repetia cada dia i després es va repetir amb el meu pare. Quan passàvem per allà em deia: la meva mare em portava a aquí, que hi havia un refugi. I més temps enllà vaig conèixer gent que em va dir que havien estat aquí sota amagats, que ho havien viscut com una cosa estranya, un joc, ni trista ni alegre. Tots deien el mateix, que duien el palet a la boca per no mossegar-se la llengua» si queia una bomba.
Maria Vila comenta que a casa seva mai no li havien parlat d’això. En canvi, sí que recorda que «la meva mare em va dir que les tropes franquistes s’havien instal·lat a baix a la fàbrica, que hi havia els soldats i els cavalls. Es van instal·lar aquí perquè era un espai gran». No té clar a quina banda del carrer.
A on va a parar el túnel destapat amb l’enderroc hi ha uns baixos immensos buits a on s’arriba per una escala des de l’edifici que fa cantonada entre la carretera de Vic i el Bisbe Comas, on hi ha l’establiment Clarel. Només entrar-hi, hom té la sensació d’haver fet un salt en el temps. És una autèntica pena que no s’hagi mantingut obert el túnel.
