Un centenar d’ucraïnesos celebren el Nadal ortodox al convent de Santa Clara

El convent de Santa Clara de Manresa va viure ahir una de les jornades més emotives de les que segurament ha acollit en la seva llarguíssima història. Per iniciativa de sor Lucía Caram i amb la implicació de voluntaris de la fundació que presideix, i de CaixaBank, s’hi va celebrar el Nadal ortodox, que s’esqueia ahir, amb un centenar de persones d’Ucraïna, entre refugiats, soldats ferits que s’han recuperat al Clínic de Barcelona i a hospitals de Madrid i de Navarra; un parell de malalts oncològics que ho han fet a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, i també famílies d’acollida.

Un dels moments més emotius de la celebració va ser quan una coral integrada per dos cors femenins diferents -un creat fa poc amb refugiades ucraïneses i un que fa temps que funciona per donar a conèixer arreu Ucraïna i la seva cultura- va oferir nadales a l’església del convent només arribar-hi els convidats, i durant el dinar, en què va interpretar l’himne ucraïnès, que també van cantar en el comiat. Hi ha qui, tant en una ocasió com en l’altra, no va poder aguantar les llàgrimes. Molts es van posar la mà al cor durant la interpretació de l’himne. Només a tres hores en avió hi tenen gent estimada vivint una guerra que aviat farà un any que dura.

«He rebut molta ajuda»

Entre els presents hi havia Marina Bobrounyk, de Kíiv, amb els seus tres fills i el seu marit. Des del 5 d’abril de l’any passat viu i treballa a Igualada per a una empresa per a la qual havia treballat a Ucraïna fa 15 anys. «Quan va començar la guerra no vam sortir de seguida del país. Ens pensàvem que s’acabaria aviat i hi vam buscar un lloc segur, però no el vam trobar». Explicava que a Catalunya se sent ben tractada. «He rebut molta ajuda i comprensió de la gent. Al col·legi, a la feina...». La seva parella va arribar fa un mes per ajudar-la. «El deixen sortir perquè som família nombrosa».

Yuliia Ischeenko, de 37 anys, és de la ciutat de Kherson i perruquera de professió. Viu al Pont de Vilomara i Rocafort des de l’abril passat, a casa d’un oncle, i busca feina desesperadament. Ahir, rememorava que la seva ciutat va ser la primera al sud d’Ucraïna on van caure bombes. Encara ara li tremola la veu mentre recorda com van ser aquells dies. «Van caure bombes tres vegades a prop de la casa on vivia. Van fer molt soroll i estava tan espantada que em vaig beure dues ampolles de vi seguides». Finalment, va poder sortir del país ajudada per un grup de voluntaris. Hi va deixar els pares i una àvia.

«Ha estat molt emocionant»

Yulia Fisunenko, d’Irpín, té 45 anys i va arribar a Manresa amb la seva filla. El seu marit s’hi va quedar. A Ucraïna, els homes de fins a 60 anys no poden marxar. «M’explica que Rússia els llança cada setmana un centenar de míssils, però que ara ja no hi ha combats a prop de la ciutat, com el març, quan va començar la guerra». Ella treballava allà com a pastissera. «Quan la meva germana em va oferir venir amb sor Lucía, perquè ja estava acollida per ella, vaig venir. Era el 8 de març. A la meva ciutat hi havia uns combats molt forts perquè va ser una de les primeres on va entrar l’exèrcit rus». Ahir, després d’explicar aquestes vivències, va treure el mòbil de la butxaca i va buscar un vídeo que mostra els efectes de la guerra a les cases de la seva ciutat.

Afirmava que Manresa «m’agrada molt i només trobo a faltar el meu marit», si bé el desembre va poder reunir-se amb ell tres setmanes i va tornar abans de la nit de Nadal. La ucraïnesa és de les que ahir no va poder contenir les llàgrimes quan van sonar les cançons del seu país. «Ha estat molt emocionant».

Els preparatius de la festa, amb la col·laboració de diverses empreses, com caves Agustí Torelló Mata i Coca-Cola, van suposar una setmana de feina i no es va deixar a l’atzar cap detall. Els comensals, repartits en taules a la sala gòtica del convent, tenien dos tovallons de paper, un de blau i un de groc, els colors de la bandera d’Ucraïna; a les parets hi havia globus penjats; hi havia un petit espai fent d’escenari on van cantar els cors en un altre moment del dinar, i, després de l’àpat, amb menjar típic del país en guerra (arròs amb fruits secs i mel -kytia-, sopa amb iorgurt -borsh-, puré de patates amb mandonguilles -kotleta- i un pastís amb albercocs -purig zabrikoramy), on no va faltar un brindis perquè la guerra s’acabi , es van repartir regals al pati per gentilesa de CaixaBank i les famílies es van poder fer fotos. També se’n va fer una de grup abans que tothom tornés a casa seva. Hi havia persones que viuen a Manresa, Igualada, Solsona, Centelles, Sabadell i Cerdanyola, que la Fundació del Convent de Santa Clara, amb altres entitats, ha ajudat a sortir d’Ucraïna i, en el cas del soldats, a fer reagrupament familiar.

Abans del concert a l’església, que va tenir un dels moments més emotius quan van cantar dues nenes, Caram, que ha viatjat a Ucraïna 14 cops i hi tornarà el dia 23 per acompanyar-hi 14 soldats i portar-ne 6, va donar la benvinguda als presents, que havien arribat en autocar. «Volem que sigui un dia de festa, us desitgem un bon Nadal i que aviat ens puguem tornar a reunir per celebrar la victòria d’Ucraïna».

«Estàvem protegint una de les zones i, de cop, van començar els bombardejos, i em van ferir»

Khmelyuk Sergiy, de 40 anys i veí d’Ivano-Frankivsk, ciutat ocupada per l’imperi dels Habsburg, l’austríac, per Polònia, la Unió Soviètica, l’Alemanya nazi i, fins a la seva caiguda, per la URSS, és un dels soldats que van assistir a la celebració a Manresa, on van compartir taula. 

Sergiy va formar part de l’exèrcit del seu país fa molts anys, i el van mobilitzar per lluitar a la guerra contra Rússia el 5 de maig passat. 

Recordava el moment en què el van ferir com un episodi «en què tot va anar molt ràpid. Estàvem protegint una de les zones i, de cop, van començar els bombardejos, i em van ferir a l’abdomen. Una ambulància em va recollir i, primer, em van fer dues intervencions quirúrgiques a Ucraïna i, després, em van traslladar al Clínic de Barcelona», on encara està pendent d’una altra operació quirúrgica. 

La seva xicota va marxar a Polònia quan va començar la guerra, mentre que la seva mare i el seu germà petit es van quedar a Ucraïna. Hi tornarà ell? «És la meva obligació tornar a la guerra», responia ahir. Té por? «Només els estúpids no tenen por de morir», afirmava. 

Explicava que no s’esperava que Rússia comencés una guerra amb Ucraïna i que, de fet, alguns dels seus familiars viuen en aquest país. Quant a la durada de la guerra, afirmava que «la guanyarem amb el nostre esforç», amb o sense l’ajuda exterior que els pugui arribar. 

«Com més armes ens donin, més aviat acabarà la guerra; de força per combatre ens en sobra»

Oleg Tokar, de 45 anys, va perdre un fill de 16 anys, la parella d’aquest i una neta en un bombardeig a Mariúpol. La seva dona i la seva filla viuen a Polònia. 

Va formar part de l’exèrcit d’Ucraïna del 2015 al 2017, amb el qual va combatre a prop de la ciutat de Lugansk. Des del 2017 treballa en una organització dedicada a protegir les fronteres del seu país. 

Quan va començar la guerra, va combatre a Mariúpol, la seva ciutat, on el van ferir el 18 de març. La seva feina consistia a controlar que l’enemic no pogués creuar un pont. Va perdre la mà i tenia trenta trossos de metralla al cos. Mentre era a l’hospital, recorda que hi havia combats al carrer. S’hi va estar fins al 31 de març, amb companys ferits de diversa gravetat. «Alguns, sense parts del cos. Més de 250 persones. Molts van morir. Va ser una situació molt complicada perquè no hi havia medicaments per curar-nos». D’allà, va passar a altres hospitals, fins que va poder viatjar a Espanya amb 14 persones més, gràcies a l’Associació de Voluntaris de CaixaBank. Actualment, resideix a Barcelona, però la seva intenció és tornar a l’exèrcit, encara que li falti una mà i que, per tant, no hi tingui cap obligació. «Hi aniré només per la meva voluntat».  

Subscriu-te per seguir llegint