Voluntaris joves d’Althaia: "Ajudar és una satisfacció"

«Vaig pensar que seria una molt bona oportunitat per veure l’ambient de l’hospital». I es va apuntar. Ha passat pràcticament un mes a l’Hospital de Sant Joan de Deú de Manresa. Anna Molinero té 16 anys i és d’Artés.

El pròxim curs començarà batxillerat a un institut de Manresa. Comenta que «no sé exactament a què em vull dedicar, però tenia ganes de viure aquesta experiència sense que fos una cosa molt formal. Ha sigut molt xulo». Confessa que possiblement es decantarà cap a l’àmbit sanitari tot i que «no ho tinc clar», insisteix. «Per això sóc aquí».

Un total de 42 joves voluntaris fan més amable l’estada als hospitals de Manresa

Es va assabentar de la possibilitat de fer el voluntariat a través d’una tieta que treballa de farmacèutica al mateix hospital d'Althaia. «M’ho va comentar i em va interessar. Em vaig apuntar a la web, vaig fer l’entrevista i em va agradar».

Cap a Pediatria

Una de les opcions que li van posar damunt la taula va ser anar a Pediatria, a dur a terme activitats lúdiques. Explica que no s’ho va pensar massa. Entre altres coses perquè «soc entrenadora de nens petits el Club Bàsquet d’Artés i tinc una mica d’experiència» a l’hora de tractar-los. I així ha sigut el seu voluntariat. Tot i que abans va haver d’obtenir un permís que es va regular a través del Consell Comarcal. A partir d’aquí ja podia anar a Pediatria.

«M’ho he passat molt bé», assegura. Sobretot quan hi ha hospital de dia, «que és quan els nens venen només unes hores» per fer-se un tractament que bàsicament és per al·lèrgies. «Són molt agraïts i quan arriba l’hora no volen marxar. Es volen quedar».

També entra a les habitacions on hi ha nens ingressats. «Em diuen a quines puc entrar i els hi dono l’opció de portar material per fer activitats, si és que no es poden moure, o que vagin a a l’escola» que hi ha a la mateixa planta de Pediatria i que a l’estiu, en tractar-se d’un servei públic, fa vacances. Comenta que tan els nens com les seves famílies són molt agraïts, i que ha viscut una molt bona experiència.

L'experiència de Mar Pérez

Un mes i pocs dies s’ha estat Mar Pérez, de 17 anys i veïna del Pont de Vilomara, fent de voluntària a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. De dilluns a divendres, de les 9 del matí a la 1 del migdia.

«M’hi vaig decidir perquè des de petita sempre m’ha agradat ajudar les persones». Estudia un cicle de grau mitjà de l’àmbit sanitari a l’institut Guillem Catà de Manresa, i fer de voluntària «suposava ser dins l’hospital i del món sanitari». De forma que quan es va assabentar del projecte no va dubtar «i sense saber saber pràcticament res vaig trucar, vaig fer l’entrevista i vaig pensar que m’agradaria». I així ha sigut.

La primera setmana va ser a les plantes d’hospitalització. «Et deien a quines habitacions podies entrar i parlaves amb els pacients o bé jugaves a algun joc. La majoria, però, només volien parlar». Assegura que no va ser «gens incòmode perquè de seguida t’explicaven coses. És interessant». La majoria era gent gran que no sempre podia tenir la família al costat. «Estaven contents i t’agraïen moltíssim que parlessis amb ells. També és cert que alguns no volien, però la majoria et demanava que hi tornessis».

També es va estar a les màquines que controlen les visites. «Ajudes la gent amb la targeta i si és necessari els acompanyes».

Júlia Sánchez, al Centre Hospitalari

«He fet primer de batxillera científic al Lacetània. Encara no he decidit quina carrera vull estudiar, però sí que vull que sigui de l’àmbit de la salut. I vaig veure que el projecte de voluntariat seria una oportunitat per conèixer aquest món». Júlia Sánchez, de 16 anys i de Manresa, ha fet estada al Centre Hospitalari durant un mes, i això l’ha refermat en la idea de tirar per salut, tot i que «dependrà de la nota, de la selectivitat».

Decidida, Sánchez explica que ha dedicat la major part del seu voluntariat a fer acompanyament de pacients ingressats. Al Centre la majoria són de llarga estada i convalescència. «Hi ha mola gent que s’ha de treure a passejar perquè ho recepten el fisioterapeutes». Llavors «com que el passadís és molt llarg, els ajudes. Alguns van amb caminador i altres sense».

Si el pacient no es pot moure «vas a parlar amb ell, o bé si volen jugar a fer sopes de lletres, sudokus... Hi ha força gent que li agrada el dòmino. En una sala ens podem ajuntar vàries persones i hi va haver un dia que vam organitzar un bingo».

Segons Sánchez, «sempre hi ha gent a qui li agrada parlar. I un cop els hi treus un tema de conversa com per exemple què feien quan eren joves, t’hi pots passar tranquil·lament una hora». Comenta que els familiars agraeixen «que els ajudis».

Subscriu-te per seguir llegint