Entrevista a la professora Dolors Grau: «Els joves es preocupen enormement per canviar el món»

Amb la Insígnia d’Or de la UPC a la solapa -i sense ella també-, Dolors Grau Vilalta (Berga, 1960) projecta una confiança diàfana i sòlida en els alumnes que ha contribuït a formar al llarg dels seus 40 anys de docència a l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa. 

Aquesta Doctora en Ciències Químiques és també investigadora del Grup de Recerca en Ciència i Tecnologia de la Sostenibilitat (CITES) i directora de l’Exploratori dels Recursos de la Natura.

Ha estat guardonada amb el Premi UPC a la Qualitat en la Docència Universitària i amb el premi Jaume Vicens Vives de la Generalitat que l’acredita com la millor professora de totes les universitats públiques i privades de Catalunya d’enguany. 

Vostè va triar parlar de «La transmissió de coneixement per canviar el món» en l’acte en el qual li van lliurar la Insígnia d’Or de la UPC. Per què?

Va ser molt emotiu per a mi poder parlar d’aquest tema just quan fa 40 anys que vaig entrar a formar part de la comunitat UPC a l’Escola de Manresa com a professora. Com que sempre he donat classe als últims cursos, amb 23 anys era tant o més jove que els estudiants que tenia al davant. 

Com era l’any 1983 això de donar classes d’Enginyeria Química?

Jo recordo que hi havia un catedràtic, el Francesc Travé, que feia broma i quan jo deia que era tant o més jove que els estudiants em responia que aquest era un mal que es curaria amb el temps, perquè m’aniria fent gran any a any i els alumnes que tindria continuarien sent joves. Vist amb perspectiva ha canviat la forma de fer dels estudiants i els hàbits, però jo amb això mai he tingut cap problema, al contrari. El més positiu és que jo m’ho he passat bé treballant amb ells. El reconeixement que he rebut és per a una feina conjunta, també a l’Exploratori dels Recursos de la Natura, per això entre els agraïments no podia faltar el Josep Font Soldevila, perquè ens vam llançar a aquesta aventura junts. Parlo d’una feina conjunta perquè han estat centenars les persones que han apostat pels projectes, començant pels mateixos estudiants. El primer reconeixement que rep un professor és el dels propis estudiants. Tinc una gratitud immensa a les generacions d’estudiants d’Enginyeria Química i de màster d’Enginyeria dels Recursos Naturals.

Com han canviat els hàbits i la forma de fer dels alumnes durant aquests 40 anys?

Jo crec que la diferència és la cultura de l’esforç. Això ha canviat. Avui dia és més difícil considerar que cal un esforç. Tot i això, estic molt satisfeta perquè penso que els alumnes que tenim a la universitat venen perquè volen i per això gaudim tant treballant. Per als professors dels primers cursos és potser més dur, però si arriben a últims cursos i a màsters ho fan perquè els interessa la matèria. Hem de tenir present que jo vaig començar amb una màquina d’escriure i hem acabat amb tota mena d’eines digitals que traslladen a les aules aquesta immediatesa. Per als joves tot ha de ser com més ràpid, mentre que abans costava tot moltíssim més d’aconseguir. 

Això com es trasllada a la vida a l’aula?

Com he dit tot és més immediat. Per part meva jo aprenc moltíssim dels estudiants i és un privilegi estar amb ells. És un intercanvi entre generacions amb transmissió en ambdues direccions. No n’hi ha prou amb transmetre coneixement sinó que també cal transmetre valors. Mentre els tenim al davant és una oportunitat única de canviar el món, que és precisament el lema de la UPC. Hi ha una part important de la docència que tracta de transmetre qüestions ètiques i d’humanitat. Tenim la sort de poder aprofitar per mostrar aquesta altra vessant que serà importantíssima en les futures professions. Calen persones amb empatia i capacitat de tenir respecte i comunicar-se.

No ensenya només Química.

Hem de transmetre als joves coneixements, però també habilitats com la curiositat, la creativitat i el pensament crític en un món canviant. Les pròpies habilitats no seran les mateixes el 2020 que el 2025 i les persones s’han de formar holísticament. Una bona forma de fer-ho és mitjançant l’educació per al desenvolupament sostenible.

Sempre va a parar als Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Sí, tinc una doctoranda que sempre diu que no parlava ningú dels ODS quan nosaltres els tractàvem i és que jo tenia una veritable obsessió amb els ODS com un veritable filó, una bona manera de treballar qüestions que podíem transmetre. Ara tothom sap què són.

Per què resulta necessari tenir aquesta mirada?

Perquè hi ha un problema energètic, de gasos d’efecte hivernacle, qüestions de gènere, la petjada hídrica, la necessitat de considerar els boscos com el nostre paraigua climàtic, la necessitat de renaturalitzar, la necessitat d’enfrontar-se al drama del desplaçament de població per pobresa, fam i recerca del benestar i un treball digne. Tot això són ODS.

Els estudiants ho entenen així?

Jo tic la sort d’estar des de fa anys al jurat dels treballs de recerca de batxillerat i cicles formatius, de la UPC, per a joves de tot Catalunya. I quan mires el llistat dels 10 darrers anys és impressionant perquè gairebé tots els treballs van de cara a millorar el benestar de les persones i tracten temes de refugiats, de mans biòniques, de cadires de rodes que es puguin moure amb el parpelleig per a persones tetraplègiques, d’interfícies contra l’esclerosi múltiple, mediambientals i sobre sostenibilitat. És impressionant. Magnífic. Veus això i te n’adones que els nostres joves es preocupen enormement per ajudar les persones, per millorar el nostre món i canviar-lo. El futur és esperançador. Amb la ciència, la tecnologia i l’energia i les ganes que tenen ells ho aconseguirem. Hem de lluitar perquè no es desanimin. Els necessitem enormement perquè siguin motor de canvi. Els problemes als quals ens enfrontem i que generen tant neguit els podem revertir.

El seu missatge és totalment optimista.

Hem de reconèixer que mai abans havíem tingut tants mitjans i tants sistemes de col·laboració global. El que cal és pau, justícia i institucions sòlides, que és l’ODS número 16. Amb això i amb col·laboració científica i tecnològica mundial es pot canviar el món.

I així tota una vida.

Sí, jo he dedicat tota la meva vida docent a transmetre coneixements a estudiants i a una línia de recerca consistent a treure la universitat fora de les aules mitjançant el projecte d’Exploratori dels Recursos de la Natura, que ens ha donat l’oportunitat d’engrescar molts altres professors de la universitat i l’equip rectoral, que ens han donat suport en tot moment. L’Ajuntament de Berga ha estat sempre el paraigua dels projectes de l’Exploratori i amb el propi Departament d’Educació hi ha hagut una confluència per fer possible apropar la ciència i la tècnica a la societat en general, i als joves i professorat de Secundària en particular. Han estat milers els estudiants no ja universitaris sinó preuniversitaris que han passat per activitats que hem realitzat amb el denominador comú de l’aprofitament sostenible dels recursos de la natura.

Subscriu-te per seguir llegint