El desembre de 2020 després de diverses trobades amb el govern municipal vam aconseguir el compromís polític d’aplicar un recàrrec del 50% de la quota de l’IBI als pisos buits de la ciutat. Aquesta mesura persegueix la finalitat de posar al mercat aquells pisos permanentment desocupats i que, per tant, no tenen cap mena d’ús social. A més a més de fer pagar un recàrrec anual a aquells propietaris que no ho facin.
Amb l’aprovació d’aquesta ordenança es dona compliment a una demanda històrica del moviment per l’habitatge, i compartida, també, per l’esquerra transformadora.
De fet el recàrrec de l’IBI aplicat a habitatges buits es tracta d’una possibilitat ja contemplada per llei des de l’any 2004. Pel que podríem dir que anem disset anys tard.
El problema és que aquesta mesura no ha pogut desenvolupar-se, fins fa ben poc, per la falta d’una definició homogènia a escala estatal del concepte d’habitatge desocupat, i evidentment també per la falta de voluntat política de governs municipals anteriors per tirar-ho endavant. El text de la llei es refereix genèricament a «immobles d’ús residencial que estiguin desocupats amb caràcter permanent». Però no especifica el temps de desocupació, ni la quantitat d’habitatges buits en mans de cada propietari. I hem hagut de ser nosaltres com a Ajuntament qui ho especifiqui, en aquest cas dos anys de desocupació permanent i tres o més pisos buits en propietat. Cal remarcar que sempre parlem de pisos buits en propietat, no de pisos en propietat.
Tot i ser una bona mesura per tal de mobilitzar l’habitatge buit de la ciutat, una flor no fa estiu i encara tenim un llarg camí per recórrer per poder pal·liar la greu problemàtica d’accés a l’habitatge que tenim a la ciutat, però poder destinar els recursos extres que es recaptin a polítiques públiques d’habitatge és un primer pas.
Des de Fem Manresa volíem anar una mica més enllà i vam presentar una esmena per abaixar el nombre de pisos buits per propietari de 3 a 2. Fixant la quantitat d’immobles buits a 3 o més per propietari no arribem a atacar ni el 10% de la totalitat del parc d’habitatge que tenim buit a la ciutat (7.352 pisos buits), en canvi fixant-lo a 2 ho haguéssim fet en un 12,6%, passant d’una afectació de 605 pisos a 930 i de 109 a 270 propietaris amb una recaptació estimada de més 200.000 euros. L’esmena va ser desestimada per l’equip de govern.
Actualment, després de la no acceptació de la nostra esmena, el recàrrec se centrarà en 109 titulars de 3 o més habitatges buits. Des de la bancada del PSC se’ns va dir que erràvem d’adversari i que aquest dictamen afectava de forma important a la ciutadania de Manresa, però la realitat és tossuda i per molt populisme que es vulgui fer amb el tema les dades són clares: seran 54 persones físiques, 46 persones jurídiques i 9 entitats financeres les que estaran subjectes al gravamen. Fet que significa que es gravarà al 0,07% de la població de Manresa amb aquest recàrrec, 54 persones físiques de 78.245 manresanes. Populismes a banda, la premissa ha de ser clara: que pagui qui acumula.
