Ser català ens surt molt car. La pressió fiscal que patim és desproporcionada. Segons l’Institut d’Estudis Econòmics, amb dades de l’any 2020, si la pressió fiscal normativa a la UE té una base de 100 punts, a Catalunya s’enfila fins a 134,50, però a Madrid baixa a 87,6. Aquesta gran diferència és deguda al fet que Catalunya té la fatídica xifra de 15 impostos propis, els trams autonòmics més elevats de l’IRPF, alts recàrrecs a la quota de l’IAE, un dels IBI més cars d’Espanya, l’impost sobre successions que el govern del president Torra va incrementar en plena pandèmia, l’impost sobre transmissions patrimonials, sobre el patrimoni i altres taxes i impostos menors, com per exemple la taxa turística que els catalans paguem quan fem turisme a Catalunya. Un conjunt de despropòsits que escapcen la competitivitat del nostre país, perquè aquesta excessiva càrrega fiscal distorsiona l’economia i genera ineficiències. A més a més, en l’índex autonòmic de competitivitat fiscal som els últims de la cua, paguem més que cap alta comunitat autònoma. Els catalans treballem una mitjana de 201 dies cada any per complir amb les nostres obligacions tributàries.
És un fet que els nostres polítics, molts dels quals fa temps que viuen del sector públic sense trepitjar cap empresa privada, ignoren el concepte de la competitivitat fiscal. Degut als efectes de la globalització, davant de qualsevol reforma tributaria cal observar quines mesures prenen les institucions del nostre entorn a per poder evitar deslocalitzacions d’empreses, aturar fugues de capitals i no situar en desavantatge els contribuents catalans en comparació amb aquells que viuen en zones fiscalment més justes i generadores de riquesa. Tinguem-ho clar: els paradisos fiscals existeixen per culpa dels inferns fiscals. Amb una fiscalitat obstruccionista i entorpidora com la de casa nostra acabaran convertint Catalunya en un solar; n’hi ha prou de veure el gran nombre d’empreses que han abandonat la Catalunya Central durant els darrers anys.
Per tornar a ser una nació rica i plena cal aconseguir una fiscalitat més eficient que no penalitzi l’esforç, no desincentivi l’estalvi ni freni noves inversions. Abaixar impostos és essencial en un entorn inflacionista on les famílies catalanes s’han empobrit més d’un 12%, tenint en compte l’increment de preus i la devaluació de l’euro.
Tanmateix, l’infern fiscal que patim els catalans també s’explica i es veu agreujat per l’espoli fiscal amb què ens devora l’Estat. Tal com apuntava Regió7 el passat 31 de maig, Catalunya va rebre només un 35% de tot el que s’havia pressupostat com a despesa. A Madrid li van destinar un 181%, o el que és el mateix, 308 euros per a cada madrileny, i 95 euros per a cada català. Modest Guinjoan, membre del Col·legi d’Economistes, afirma que «la irrellevància catalana va batent rècords, i més encara quan els incompliments pressupostaris d’Espanya els protagonitza el govern de l’Estat més ‘amic’ de Catalunya». Espanya tracta els catalans com a ciutadans de tercera, pensin com pensin i parlin la llengua que parlin. Les balances fiscals calculades amb el mètode del flux monetari –despesa de l’Estat a Catalunya, menys els ingressos que Catalunya aporta a l’Estat– corresponents a l’any 2016 quantificaven el dèficit fiscal en 16.800 milions. El pressupost de la Generalitat d’aquell any fou de 27.435 milions. Feu números per a veure com de car ens surt ser catalans.
