Hi ha personatges que desperten admiració per la seva habilitat de dominar diferents disciplines, com és el cas de Joan Carles Amat, l’humanista monistrolenc, nascut l’any 1572, del qual enguany es commemora el 450è aniversari del seu naixement. Les seves aportacions s’estenen en àmbits, com ara la medicina, la paremiologia o fins i tot la música, una faceta que el va projectar a escala internacional, per ser l’autor del primer tractat de guitarra d’Europa. Els estudiosos que s’han acostat a la seva figura el defineixen com un «autèntic home del Renaixement».
El seu llegat resulta singular avui en dia, en què el coneixement s’ha diversificat fins al punt que s’han creat compartiments culturals totalment diferenciats. La separació entre les diferents branques del saber ja comença durant l’etapa formativa, sobretot en els estudis postobligatoris, quan els alumnes s’han de decantar per les lletres o els números, de forma que aquells que escullen la literatura perden molt aviat el contacte amb les matemàtiques i, a la inversa. Sovint, aquesta dinàmica, que s’accentua a les universitats, provoca una falta de sensibilitat envers l’art i ignorància respecte a les investigacions científiques del present.
No obstant això, la història demostra com l’art i la ciència s’influencien mútuament a l’hora de cercar respostes. M’imagino a Hipàtia d’Alexandria formulant preguntes de filosofia mentre feia les seves observacions com a astrònoma o a Leonardo da Vinci ideant un mural a partir dels conceptes apresos d’enginyeria. Els camins de creació s’amplien quan es conjuguen la intuïció i l’intel·lecte. De fet, l’historiador de la ciència suís Hans-Jörg Rheinberger exposa en l’article L’art i la ciència des de la perspectiva d’un experimentador que els procediments que utilitzen científics i artistes s’assimilen en el sentit que hi pren part un important component creatiu i ambdós comparteixen la possibilitat de deixar-se sorprendre.
Probablement, seria impensable intentar abastar el coneixement que a hores d’ara tenim a l’abast, tenint en compte el grau d’aprofundiment que requereixen cadascuna de les matèries, però sí que es podrien reforçar les interaccions entre les diferents ramificacions del saber que, en el fons, formen un sol arbre, tot fomentant els espais de trobada entre les arts i les ciències als centres d’estudi i de treball, per tal de retre homenatge a figures com Carles Amat, que és un exemple sobre com la qualitat de diletant de les diverses arts eixampla la ment.
