La fi de l’or negre

Aquest cap de setmana els pobles de l’alt Berguedà ens vestim amb les nostres millors gales per retre homenatge a santa Bàrbara, patrona dels miners. Aprofitant l’ocasió per recordar amb certa nostàlgia un passat relativament recent i cada cop més llunyà en què el Berguedà era terra d’esperança, futur i progrés.

Més enllà de les creences religioses i la situació actual dels combustibles fòssils. No podem oblidar que l’aparició i l’auge de l’or negre a la comarca va suposar un dels punts d’inflexió més importants de la seva història. Va suposar el pas d’una economia de subsistència a una economia de mercat que va obrir-la al món i que va canviar-ne per sempre el mosaic cultural, social i paisatgístic.

Tres dècades després del tancament, miro enrere intentant entendre com es va viure. Ja que les mines, no només van portar prosperitat econòmica a la zona, sinó que també van permetre viure-hi d’una forma molt diferent de la que els nostres avis i àvies mai s’haurien imaginat. Es posava el punt final a una època de creixement i bonança per donar pas a la desesperança i manca d’horitzons clars.

D’alguna manera van, i vam, quedar orfes. Recordo créixer amb el discurs desesperançador d’«aquí no hi ha futur». Com podíem imaginar el nostre demà en un lloc del qual ja ens feien fora abans d’hora? Com havien de veure la situació les nostres famílies per voler-nos lluny?

Ara, penso en la fragilitat del moment i també en l’empremta que ens ha deixat. Els sentiments de pèrdua i carència acompanyaven l’ombra de tot allò que s’havia perdut i que havia costat tant i tant de guanyar. Davant seu desapareixia no només la principal activitat econòmica de la comarca sinó també una forma de veure i viure la vida. La por emboirava i desdibuixava qualsevol traça d’esperança en el territori i en tots aquells recursos i activitats que la mineria havia relegat a segon pla. Doncs més enllà de veure’s com una opció de vida es percebien com una espècie de condemna lligada a molta feina i misèria.

Sortosament, la vida, imparable, continuava obrint-se camí entre valls i muntanyes brindant-nos una nova oportunitat de ressorgir. I el temps, com a bon gestor que és, va ajudar-hi posant el seu granet de sorra per tal que el territori tornés a bategar. Després de la pèrdua, i un cop passat el dol per la desaparició de les mines, la gent d’aquestes contrades va aixecar-se de nou treballant de forma constant i incansable per sostenir el que avui coneixem com a casa nostra. I, paradoxalment, l’agricultura i ramaderia que anys enrere eren sinònim d’escassetat i fam, avui són conjuntament amb el turisme i els serveis un dels principals motors econòmics de la zona. No ha estat, és, ni serà fàcil, però també tinc molt clar que mentre hi hagi persones que ens estimem casa nostra, comptarem amb el temps i esperança necessaris per reescriure tants capítols de la història com puguem imaginar.

Subscriu-te per seguir llegint