El ‘Dream Team’ del cors

De futbol no hi entenc ni un borrall. Sé que són onze jugadors per banda i un porter per cada equip que defensa la seva porteria com un castell. I això que des que tinc ús de raó, que a casa meva, el menú dels diumenges era còrners, fora de jocs i penals. Moltes vegades he pensat que m’agradaria que m’agradés el futbol, sobretot ara, que els meus fills són adolescents i les abraçades i els petons van escassos. Recordo que vaig llegir no sé on que l’Antoni Bassas deia que gràcies a compartir l’afició pel Barça amb els seus fills tenien l’excusa perfecta per abraçar-se. Cridar gol, aixecar-se del sofà i fondre’s en una abraçada. Emoció i afecte. Com dissabte passat en l’homenatge a Josep Maria Cors. Es va parlar de xuts i de faltes però sobretot és va parlar de vida. I ho va fer en Villegas un migcampista del dream team del 58-61. Diuen els que ho van viure que era un equip fabulós. Es van proclamar campions de Catalunya vàries vegades. Villegas, parlant amb uns ulls que li brillaven, ens va transmetre l’orgull d’haver format part d’aquest equipàs i d’haver estat entrenat per l’històric Josep M Cors «perquè no només ens va ensenyar futbol. Ens va ensenyar coses que a mí sempre m’han servit. Tinc molt present un dia que em va donar un llibret, en castellà, i em va assenyalar una frase que l’he tingut sempre com a model de vida «mantente en movimiento aunque no estés en posición del balón». I quan he tingut dubtes a la vida he pensat, fes-ho, mou-te, i m’ha servit». No els puc parlar de futbol, però sí que em veig amb cor de parlar de tota la colla de valors que s’aprenen i es viuen fent esport. I sobretot de passió. Perquè la passió és un dels motors de les nostres vides. M’atreviria a dir que viure amb passió és gairebé una obligació sinó volem passar per aquesta vida de puntetes. I aquests futbolistes no van encarar la vida amb un qui dia passa any empeny. Van anar a totes! Van viure moments apassionants perquè van viure i continuen vivint amb passió. Segons em diu en Manel Sánchez, expresident del Manresa, van poder aixecar tres vegades la copa de campions d’un dels tornejos més importants d’aquells temps, el Martínez de Laguardia. M’imagino l’alegria desbordant del moment! De fet, dissabte passat ens vam trobar per commemorar-ho, celebrar-ho i dir-vos gràcies. Perquè nosaltres, els vostres fills i néts, som qui som gràcies a tots vosaltres. No ho oblidarem mai. Com tampoc oblidarem mai la gran tasca d’en Sánchez i la seva voluntat de mantenir viu el record del Manresa de totes les èpoques. La vida no s’atura i tard o d’hora ens haurem d’acomiadar d’ aquest món. Però les parets del Museu del Manresa continuaran sent testimoni d’una època i d’uns jugadors que van dur el nom de la nostra ciutat arreu i amb orgull. Que van ser campions i ens van fer sentir campions. I encara ens en sentim! Estem molt orgullosos de ser els vostres fills, néts, esposes o amics. Moltes gràcies pels vostres xuts i pels vostres gols!

Subscriu-te per seguir llegint