El triomf de Bilardo

Jordi Agut

Jordi Agut

El 6 de febrer del 1993 va tenir lloc un dels episodis més recordats de la història de la lliga espanyola de futbol. El tècnic argentí Carlos Salvador Bilardo, campió del món el 1986 i conegut pels seus mètodes no gaire propers al joc net, tant com a jugador com després com a entrenador, preparava aleshores el Sevilla. Els andalusos visitaven el Deportivo de la Corunya, conegut llavors com el Superdepor.

En una acció fortuïta, Maradona, que va jugar mitja temporada amb l’equip de Nervión en una etapa crepuscular de la seva carrera, va donar una puntada al cap del defensa local Albístegui, que va quedar estès a terra. Els massatgistes dels dos equips van sortir al camp i el del Sevilla, Domingo Pérez, veient que el seu jugador no tenia res va atendre el rival. Quan va tornar a la banqueta, va rebre una escridassava monumental de Bilardo, que, en una escena que ha estat mil cops repetida, li deia que al contrari cal «pisalo, pisalo», amb aquell deix tan argentí.

En els anys noranta, les accions més repetides en els partits eren les puntades de peu a la tíbia o al turmell, la qual cosa va obligar els jugadors a actuar amb canyelleres enormes que els feien semblar Robocop. La proliferació de càmeres va protegir els jugadors de tanta violència i calia trobar una manera de fer mal sense que es veiés tant. Per això ara ens atipem de veure trepitjades, accions antinaturals, comeses amb traïdoria, sense voler jugar la pilota i molt permeses pels àrbitres. En consonància amb el futbol actual i tota la brutícia que arrossega, tres dècades després, Bilardo ha triomfat.

Subscriu-te per seguir llegint