Final de cicle supercampió

En una setmana tan futbolera com la que deixem enrere, l’espectacular gol de xilena l’ha marcat el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides amb la sentència que condemna l’Estat espanyol per no haver respectat els drets de representació política del president Puigdemont. Immediatament s’han sentit les veus dels hooligans mesetaris (també de catalans) escarnint l’ONU i negant cap incidència en el funcionament de l’equip judicial espanyol. Els mateixos negacionistes han menystingut la decisió suïssa de no col·laborar en les investigacions de l’Audiència Nacional sobre el Tsunami Democràtic perquè li han vist la de sota en les intencions, heretades del Tribunal de Orden Público de la dictadura franquista. I, per acabar-ho de rematar, s’ha conegut el símil del cas Negreira a Melilla, on es veu que algú compra vots per guanyar les eleccions (sospita permanent en aquella ciutat autònoma espanyola en el continent africà, que governa el PP). Fidels a la tradició de negar la realitat i oferir un nou relat que capgiri la percepció de l’opinió pública, els corifeus de la plenitud democràtica de l’Estat espanyol han volgut presumir recordant altres reconeixements internacionals al règim monàrquic, sense esmentar la fama emèrita, la corrupció sistèmica, o la vulneració de drets fonamentals que la Justícia europea assenyala en la persecució del grup objectivament identificable que és la ciutadania catalana que defensa pacíficament i democràticament la independència. Prou que la veuen venir, la derrota final, però acostumats a la menjadora de la llotja al Bernabéu (on la glòria del reial equip és eterna), neguen les evidències i confien que tot es redreçarà durant la presidència europea de Pedro Sánchez el segon semestre de l’any, just en període d’eleccions generals espanyoles. Se senten tan tant, que no dubten pas a mantenir l’estil i fer-ne ostentació. Com els eixelebrats que van ensenyar el cul, grapar-se els engonals i trinxar càmeres de televisió al camp de l’Espanyol. O com aquells altres energúmens que van col·lapsar informativament l’arrencada de les eleccions municipals amb amenaces de violència als carrers de Barcelona. Estan tallats pel mateix patró que imposa les idees amb manipulació, mentida i, si és necessari, violència física o verbal. Com la que practiquen els candidats que encara parlen d’ETA per guanyar vots viscerals (una altra manera de comprar-los). Els dona resultat perquè no els empaiten, ni els investiguen, ni hi ha perill que els jutgin o tanquin a la presó, com ha quedat demostrat amb els fanàtics que un dia van arrencar llaços grocs, estelades, estomacar votants i perseguir mestres. No veuen venir el final de cicle. Pastats al supercampió. Ha!