S’acaba l’oasi de Manresa?

Excepte períodes puntuals, la política a Manresa ha estat un oasi d’ençà de les primeres eleccions municipals, les del 1979, una vegada recuperada la democràcia. Hi ha hagut sacsejades, però de fortes, poques. Per això, és fàcil recordar el terratrèmol que va suposar l’anomenada pentinada fiscal durant el mandat socialista de l’època que es va acabar el 1987, en bona part per haver posat la catifa vermella a Josep Borrell, aleshores secretari d’estat d’Hisenda. O ja, molt més endavant, el 2008, l’esclat de la bombolla immobiliària, les polítiques de contenció i el malestar per accions urbanístiques locals van ser un còctel explosiu que propiciï el final del tripartit a les eleccions del 2011. El consistori manresà, però, no ha estat una olla de grills, ni han sovintejat els exabruptes. Tothom ha fet el seu paper, govern i oposició, però poques guspires i cap moció de censura en 44 anys.

Aquest darrer mandat, amb un repartiment d’alcaldia singular, amb un any, per a Valentí Junyent, i tres per a Marc Aloy, tenia ingredients perquè el pacte de govern es trenqués per pura estratègia electoral o per altres arguments, que si es vol, sempre se’n tenen. Junyent acabarà els seus dotze anys a l’ajuntament amb la bona reputació amb la qual hi va arribar i sense estridències, la qual cosa no és gens fàcil. Un home de paraula, que ha tret l’Ajuntament de la misèria econòmica, que s’ha caracteritzat per no fer promeses que no es podien complir i que ha estat fidel als pactes.

La campanya electoral i posteriors resultats fan presagiar que Manresa no serà l’oasi que hem viscut. En pocs dies sabrem si tira endavant un govern més o menys estable format per ERC i Junts o quallaran altres combinacions. De moment, en pocs dies, part de la societat civil local, la que també es caracteritza per les seves bones formes, s’ha decidit a alçar la veu. Per no ferir ningú, ho ha fet després de les eleccions. Com si d’un bolet es tractés, a sobre el claustre neoclàssic de l’antiga escola Sant Ignasi, on es fan les obres del nou museu, ha aparegut una estructura metàl·lica que desencaixa visualment amb l’entorn. Gens lluny d’aquest punt, en un entorn històric i protegit, les obres d’enderroc d’un dels edificis on s’ha de construir les sempre anunciades i mai acabades delegacions de la Generalitat, han deixat colgat de runes un tram de la muralla medieval. També han saltat espurnes per la manca de manteniment i posada al dia d’un equipament del nivell del camp municipal de futbol del Nou Congost. Bona part dels dards van en la mateixa direcció.

En les negociacions d’aquests dies, a part de parlar de regidories, retribucions, grans projectes i despatxos amb vistes, segur que està sobre la taula un fet que fa anys planeja sobre l’oasi local, que és el paper preponderant d’alguns tècnics municipals. L’actual alcalde, si vol mantenir-se en el càrrec, haurà de fer canvis en l’organigrama tècnic municipal. Aquesta vegada ho té més fàcil. Ja no cal que prengui la iniciativa perquè són els altres partits els que li recordaran quines feines encarrega la societat als tècnics i quina als polítics. La polèmica pel Museu del Barroc va més enllà de l’arquitectura, dels retards i la desorbitada despesa. Ara ja seran els jutjats els que hauran de dir la seva sobre el procés de museïtzació. I, des de fa anys, no és que l’Ajuntament de Manresa hagi sortit airós dels litigis importants.

Les tronades i tempestes de les últimes setmanes semblen predir que alguna cosa passarà a l’oasi.