25 anys després del gran incendi, Un exemple de regeneració

El 18 de juliol de 1998 va començar a Aguilar de Segarra un gran incendi forestal que va acabar unint-se amb un altre que va començar l’endemà a Cardona. Avançava de forma incontenible per una gran zona forestal, pràcticament contínua i de relleu muntanyós per quatre comarques diferents, arribant a assolir una velocitat de propagació del front de 4 km/h, amb una intensitat desconeguda fins ara. El dia 20 va arribar als voltants del santuari del Miracle, i fins al dia 24 no es va donar per extingit després de calcinar 26.798 ha, dues terceres parts de bosc. Vaig viure l’incendi com a membre actiu de les Agrupacions de Defensa Forestal. Només quatre anys abans, l’estiu del 1994, la Catalunya Central va patir un altre terrible incendi que va arribar a arrasar 45.000 ha. Florinda Plans, que va perdre el marit a causa d’un infart durant l’incendi, va escriure un llibre titulat Entre dos focs. Desgovern, polítics i grans incendis a la Catalunya Central. Escric des del santuari del Miracle quan estan a punt de complir-se 25 anys d’aquella catàstrofe. Avui el paisatge, després de les darreres pluges, que han donat un respir als camps esgotats abans d’hora amb les seves espigues escanyolides per la sequera, té un verd especialment càlid. És un paisatge molt diferent del que va arrasar aquell foc voraç. La major part dels pins (pinus nigra) la reproducció dels quals per llavors és més lenta, han estat substituïts de forma espontània per altres arbres llavors residuals, els roures (querqus faginea), i han estat llaurats nous camps de cultiu que formen un paisatge de mosaic, un paisatge dinàmic com explica el Projecte «Natura Viva al Miracle, història recent d’un paisatge dinàmic».En un article que em va publicar recentment el diari Regió7, vaig reflexionar sobre com la regeneració és un poder de la naturalesa que moltes vegades és capaç de superar la descomposició d’òrgans amputats o afectats per una gran pertorbació, però que requereix l’esforç coordinat de totes les cèl·lules de l’organisme.Aquell incendi va descompondre moltes vides, vivències, històries, patrimonis, i va posar de manifest, el llibre de Florinda ho reflecteix, que el món rural patia, i pateix, un gran abandó en absoluta desproporció respecte dels béns ambientals i socials que ens proporcionen els gestors d’aquests territoris, i a més ha patit la penetració corrosiva dels modes de gestió agroindustrials capitalistes. Tot i constatar com, efectivament la naturalesa ha tornat vida, diferent, però en abundància on només vèiem cendres, desitjo indagar en les vivències dels protagonistes de llavors, Florinda com a exemple, per conèixer com sent aquesta regeneració el teixit social en què es modela aquest paisatge i em trobo amb ella a casa seva que és a prop del santuari.Florinda em transmet sensacions ambivalents. Com a matemàtica que és, primer recorre a les dades per constatar que els set anys posteriors a l’incendi van ser de sequeres de manera que la regeneració natural es va veure frenada per la manca d’aigua. Constata a més, amb registres molt antics d’una de les cases veïnes, que en els darrers 25 anys hi ha hagut més períodes de sequera que entre el 1850 i l’any de l’incendi, mostra clara dels efectes de l’escalfament global en l’àmbit local. Lamenta que les propietats forestals no han prioritzat la gestió forestal tot i que es van rebre indemnitzacions quan els jutjats van condemnar la companyia elèctrica com a causant de l’incendi. Les inversions, en bona part, han anat a parar a la construcció de macro-granges de porcs, mentre que molts dels nous camps romputs en antics espais forestals s’han autoritzat malgrat trobar-se en pendents pronunciats, que augmenten l’erosió, però que resulten imprescindibles per absorbir els purins de les granges de porcs. Tot i així, la consciència d’una nova cultura silvopastoral i agrària no industrialitzada es va obrint pas en noves generacions de joves locals i neorurals, que sense gaire suport per part de les administracions, teixeixen les seves xarxes de comunicació i de comercialització amb iniciatives com «Territori de masies» que fomenta un model rural més d’acord amb el context decreixentista en què ens trobem. Quan ens acomiadem, com a metàfora resum de la nostra conversa, em fa veure com una flor de Sant Joan (hipericum perforatum), que creix entre les lloses de l’entrada de la casa que semblava morta a causa de la sequera, està florint i continuarà així de bella el proper 24 de juny.