Els vots de Sant Jaume

De vegades les anècdotes expliquen categories. Que sis dels onze vots de Sant Jaume de Frontanyà anessin a Vox ha sorprès Catalunya, però quasi de seguida s’ha revelat la causa: van ser uns vots de ràbia perquè un magrebí havia ferit d’una perdigonada a un regidor, fill de l’alcalde, que després no es va sentir socialment confortat. La víctima reconeix haver votat el partit d’Abascal, però no és l’únic veí que ha fet un gir de tants graus: a les anteriors generals va guanyar ERC seguida de la CUP i el PSC.

Heus aquí l’esquema, que no és nou: Els problemes amb un «morè» es converteixen en emprenyada contra tots els «morens» i els seus amics, que al seu torn s’expressa en forma de vot al «matamorens» de torn. Aliment per a les extremes dretes que es fan i per desgràcia no es desfan. Es podrien oposar preguntes raonables a la decisió electoral dels veïns indignats. Per exemple: si l’autor de la perdigonada hagués sigut un funcionari de l’Estat, els vots haurien anat a l’independentisme radical? Si el tret l’hagués disparat un inversor enriquit amb les finances especulatives, haurien votat extrema esquerra obrera i anticapitalista? Si fos un matador de toros, haurien agafat la papereta del Partit Animalista? (Ara que hi penso, conec persones que donarien una resposta afirmativa a tots tres interrogants).

Vivim en temps neguitosos que alimenten dinàmiques destructives. En un passat idealitzat votàvem amb la vista posada en construir els nostres somnis, però ara ens anima la intenció de fotre els qui assenyalem com els dolents de la pel·lícula. La darrera campanya espanyola ha anat d’insults i derogacions, i a la Catalunya independentista el principal objectiu ha estat desqualificar l’altre per traïdor o per somiatruites. Triomfen a les xarxes els enfebrats que tothora busquen objectius per engegar campanyes de lapidació. I si els fem cas és per la peresa de les neurones: votar amb l’estómac és més descansat perquè no implica l’esforç de reflexionar.