Homenatge als absents

Mai s’està preparat per perdre un pare o una mare –un moment que, quan els teus progenitors assoleixen una certa edat, tems sempre que vingui massa d’hora (i sempre és massa d’hora).

Quan, a més, va desapareixent no una persona sinó tota una generació (cosa que s’esdevé recurrentment, perquè sempre hi ha una nova generació a qui arriba l’hora), hom té la sensació que alguna cosa es perd per a sempre per al món. Òbviament, tindrem diverses formes de recordar els absents (vídeos, escrits, objectes, la nostra memòria...), però tard o d’hora el temps acabarà esborrant-ne el rastre. Perquè, essent veritat allò que algú va dir («l’essència d’una persona no mor fins que s’extingeixen totes les vides que va tocar»), això acaba passant. I és que el temps avança indeturable i indiferent als que es queden pel camí. Llavors, talment quan mor el darrer exemplar d’una espècie, un buit irreparable colpeja l’univers, atès que cada persona és una singularitat única i irrepetible.

De totes formes, tot i no ser visibles, aquells que ens han precedit estan entre nosaltres d’una manera molt real: existeixen eternament en els maons que han posat construint la nostra societat, en les decisions que han pres i que han variat el rumb del món, en els valors que ens han transmès i que apliquem. Tenia raó Ortega y Gasset quan concloïa: «Cada generació humana porta en si totes les anteriors (...) El passat és present, som el seu resum, el nostre present està fet amb la matèria d’aquest passat». Els que han viscut abans que nosaltres hauran estat, doncs, una baula imprescindible i determinant per a la continuïtat de la llarga cadena de la humanitat, i ja només per això mereixen el nostre reconeixement.

En el cas del meu pare, recentment traspassat, ell era de la generació nascuda durant la guerra civil, que no ho va tenir gens fàcil. No crec que els que hem tingut la sort de viure en pau i en benestar tota la vida ens puguem fer la idea del que representa un conflicte bèl·lic i allò que ve després (que en el cas espanyol no era només misèria i dolor, sinó també falta de llibertats i grisor). Malgrat això, els nascuts aquí als anys trenta, a base d’esforç i de paciència, se’n varen sortir i amb els seus sacrificis, aportacions i amor varen posar les bases del país que avui tenim. Els ho hem d’agrair, individualment i col·lectivament. Poden estar ben orgullosos del seu llegat.

Sigui com sigui, ara els ha arribat l’hora de reposar, i als que restem ens correspon continuar la seva obra, cuidar-nos i estimar-nos, perquè també cada un de nosaltres som valuosos, únics i irrepetibles.

POSTDATA: Resulta incomprensible que, a l’hora d’acomiadar tots aquells grans homes i dones, alguns no puguin rebre l’adeu que es mereixen senzillament perquè no hi ha un tanatori a prop amb sales adequades per a aquestes cerimònies, si no es vol utilitzar una església a aquest efecte. Hauria de ser una prioritat del sector públic –si no ho proveeix el privat– garantir que tothom pogués prendre comiat com cregués més oportú.