Springsteen i el català al Congrés

Francina Armengol va llegir quatre frases en català d’un text que és un cant a la fraternitat entre els pobles d’Espanya, va afegir-hi un «moltes gràcies» en tres llengües cooficials, i va semblar que el gran pacte progressista havia quedat segellat amb una vareta màgica. Després va dir el realment important, que és que permetrà -perquè al PSOE li va la viiiiiida- que es parli en català, euskera i gallec amb normalitat al Congrés, però el moment simbòlic tothom va entendre que havia estat l’altre. Així estan les coses: després d’un segle i mig (!) de catalanisme polític, i mig segle després de la mort de Franco, parlar en català al cor de l’estat continua sent revolucionari. S’aprecia millor si es mira així: cap ni un dels presidents espanyols del darrer mig segle no ha dit amb normalitat «bon dia, moltes gràcies, estic content de ser aquí» quan ha estat de visita a Catalunya. Mai. Ni això. Bruce Springsteen ha dit més coses en català que tots els presidents espanyols junts. A Rajoy, gallec, president de Diputació a Pontevedra, membre de la Xunta, net d’un redactor de l’Estatut gallec de 1936, no l’hem sentit absolutament mai a dir una paraula en gallec, ni tan sols en el gallec de Fraga. Tot plegat resulta absolutament anormal, increïble, marcià. Caldria demanar a la NASA -perquè les ciències socials terrícoles ho han intentat i han fracassat- que descobreixi quina mena de resort profundíssim, astronòmic, geolològic i zoològic fa que milions d’espanyols sentin com una odiosa amenaça a la seva identitat el progrés d’una petita llengua amenaçada. Resulta aclaparador i molt cansat que, el 2023, sigui tan important el que es va pactar ahir. Perquè, tot i que no soluciona res, realment ho és. Suposant que es compleixi, és clar.