Si us plau, vagin pensant en els pactes del dia 13

A una setmana de les eleccions, les enquestes auguren una situació de previsible bloqueig. El PSC apunta a la victòria, amb Junts i ERC disputant-se renyidament la segona posició. Però un triomf socialista la nit electoral no garantiria que Salvador Illa arribi a ser el president de la Generalitat. Si els dos grans partits independentistes són fidels a les seves proclames en campanya, Illa ho té cru per arribar a la plaça Sant Jaume. Però els altres dos partits també patirien, segons les previsions demoscòpiques, per arribar a una majoria que no inclogui els ultres d’Aliança Catalana, que les enquestes situen ja com una maldecap dins la cambra, i als quals ERC i la CUP asseguren vetar en un escenari de possibles suports postelectorals.

Si les enquestes no s’equivoquen molt com ho acostumen a fer sovint (llavors, res del que especulem té sentit) i si al final tots mantenen la seva paraula en campanya (que ja saben que no acostuma a valer gran cosa), el que ja podem esperar és una repetició electoral, que alguns confien que arribi, arrecerats, com una tanda de penals.

El fet és que la pregunta de per què caram anirem a votar el proper diumenge, per què se’ns ha convocat a una jornada que pot no ser sinó el preàmbul a una nova i llarguíssima precampanya electoral, continua sense resposta. Perquè el que segur que caldrà fer un cop sabuts els resultats serà entendre’s, pactar, abandonar les posicions maximalistes i mirar l’adversari com un possible aliat. Tornar a la política de pactes que hauria estalviat la convocatòria. I això, el més normal en les grans democràcies que exhibim com a model, que envegem potser no tan sanament com alguns ho pretenen, a Catalunya corre el risc de ser una pràctica amb molt mala opinió pública.

Tants anys de trinxeres acaben passant factura, i el bé comú, aquesta abstracció que tots els programes asseguren tenir present com a far que els il·lumina, acaba quedant supeditat a les estratègies particulars o partidistes que poden deixar en empat tècnic perpetu el mapa polític. Més que a les grans i consolidades democràcies europees, Catalunya gira la vista a Espanya, la incapacitat per arribar a acords de la qual sembla un caramel massa llaminer per esgrimir com un «i tu més» estèril a casa nostra.

Passi el que passi el dia 12, tocarà arremangar-se i menjar-se sentències incòmodes i prejudicis bloquejants. Si el que de debò fan és pensar en nosaltres, que comencin a dissenyar el dia 13. I si poden fer-nos-en algun espòiler, doncs agraïdíssims.