El reglament era una excusa

No era tan difícil acceptar que es pogués parlar en català al Congrés, tot i que per la reacció dels diversos presidents que ha tingut la Cambra ho semblava. Manuel Marín, Jesús Posada, José Bono, Ana Pastor o Meritxell Batet havien reiterat una i altra vegada que a la Cambra Baixa només es podia parlar en espanyol, és a dir en castellà. El 2013 Jesús Posada del PP va expulsar Joan Tardà i Alfred Bosch de la tribuna d’oradors perquè feien la seva intervenció en català. El mateix li va passar a Teresa Jordà, tot i que a ella la va expulsar Celia Villalobos, que en aquell moment ostentava la presidència en substitució de Posada. Tant si el president era del PP com del PSOE l’argument era el mateix; que el reglament només permetia expressar-se en castellà.

El reglament, doncs, ha estat la gran excusa per impedir que catalans, bascos o gallecs poguessin fer intervencions en una de les llengües de l’Estat reconegudes per la Constitució com a cooficials en els territoris on es parlen, com si el reglament no es pogués modificar i adaptar-lo a les característiques d’un estat que té diverses llengües. El problema de fons és que els que s’aferren al monolingüisme no aprecien la diversitat lingüística de l’Estat com una riquesa, sinó com un problema o una amenaça pel castellà, quan és evident que són les altres llengües les que estan amenaçades.

Ara que els socialistes han fet de la necessitat virtut s’ha vist que no era tan complicat modificar el reglament i posar els mecanismes perquè les altres llengües oficials també es puguin fer servir en les sessions del Congrés.