Multivers a la manresana

Benvinguts al multivers a la manresana, un concepte que per als no experts en física pot semblar difícil de digerir, però que és fàcil d’entendre: en aquest precís moment, en una mateixa ciutat, hi ha moltes realitats paral·leles. Marvel sap de què va la història, la idea que no hi ha un únic univers sinó que n’hi ha infinits és l’eix de totes les seves últimes pel·lícules i sèries i també li va valer a Todo a la vez en todas partes l’Òscar a la millor pel·lícula l’any passat. I a Manresa, que som plató de cine, ens hem apuntat al terme de moda.

T’imagines que en algun lloc del cosmos hi ha una Manresa amb platja? O una Manresa sense zona blava? Futileses comparades amb els escenaris que tenim ara al davant. És cert, des de fa uns anys la ciutat té un problema social i no és de fàcil solució, per què cap de les parts implicades viu en la mateixa realitat. Les dades diuen que Manresa és un lloc tranquil, amb molta menys immigració que Vic, Figueres, Lleida i Olot, per exemple, i que la taxa de delictes per habitant ha baixat. Però si surts al carrer i preguntes a la gent, el sentiment majoritari és que hi ha por; temor que et robin, pànic per si t’ocupen el pis; preocupació per si et trenquen els vidres dels cotxes. I, si a més ets dona, s’hi suma l’angoixa d’anar pel carrer i que et creuis amb un agressor sexual. Viure així és terrible. 

A les xarxes socials, aquesta realitat encara és més dura: s’hi dibuixa una Manresa sense llei, inhabitable i amb Sor Lucía de capo. La por, aquí, és ressentiment i odi, i l’extrema dreta és qui millor es mou en aquest univers amb una solució kafkiana: fer desaparèixer 2 de cada 10 manresans amb un espetec de dits. Són a l’espectre oposat dels cupaires, on Voldemort és el capitalisme i s’espolsen les responsabilitats.  

I encara hi ha un quart univers paral·lel, el que es viu a l’Ajuntament. Manresa és una ciutat segura, defensen aferrats a les dades, però sense aconseguir fer arribar el missatge a través del multivers. El Govern de Marc Aloy fa temps que va a remolc, que no domina el discurs. La tasca comunicativa del consistori ha estat erràtica i ha permès que anècdotes com l’himne de la plaça de Catalunya els passessin per sobre. Fins quan? La batussa del Passeig ha marcat un punt d’inflexió: una roda de premsa per gesticular, per agafar les regnes del carruatge i, cinc dies després, una batuda sorpresa al Casino. Dijous serà el torn de l’univers crispat. La manifestació de Crist Rei servirà per mesurar quina mena de poder té. Anem cap a una col·lisió còsmica?