Manresa, experiència estètica

L’experiència estètica és la resposta a la contemplació d’una bellesa absoluta provocada per una obra d’art, un fenomen natural o una vivència. És una emoció que provoca una sensació com si se’t remogués alguna cosa per dins, que succeeix en un lloc i en un instant determinat, és irrepetible i et fa sentir un plaer quasi indescriptible. És una experiència totalment subjectiva i única i que hom no se la pot provocar. Sobre aquest fenomen ja trobem documents a l’antiga Grècia quan Plató mencionava en els seus textos aquesta sensació i deia «si hi ha alguna cosa per la qual val la pena viure és la contemplació de la bellesa». Aristòtil, parlava de la «kátharsi», que en grec vol dir «purificació», i es referia a la purificació de l’ànima en el moment que l’espectador presencia una tragèdia teatral i experimenta les mateixes emocions que els seus personatges desbloquejant emocions reprimides; és aleshores quan la persona se sent alliberada, és a dir, purificada. Una altra experiència és el sublim, un sentiment d’elevació per sobre la nostra naturalesa sensible cap alguna cosa superior que fins i tot ens pot fer «viatjar» per una sensació de dolor fins arribar al plaer més extasiant. Aquest concepte va ser popular durant el segle XVIII i està relacionat, sobretot, amb la contemplació de la natura i la constatació de la petitesa de la condició humana davant la immensitat del món, tal com expressen els pintors romàntics durant el segle XIX, com l’alemany C.D. Friedrich amb els seus inabastables paisatges o els deserts del reusenc, Marià Fortuny. Fins i tot, el pintor anglès Turner va arribar a lligar-se del pal major d’un vaixell per experimentar la bellesa extrema d’una tempesta al mar. La síndrome d’Sthendal, o també anomenat síndrome de Florència, és probablement l’experiència estètica més coneguda. Es tracta d’un trastorn psicosomàtic que pot causar increment del ritme cardíac, mareig i fins i tot al·lucinacions quan l’espectador es troba davant d’una sobredosi artística. L’autor francès, que dóna nom a aquest trastorn, va quedar aclaparat de tanta bellesa durant la seva visita a Florència (1817) i la va descriure de la següent manera: «Havia arribat a aquell punt d’emoció, allà on es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Creu, el cor em bategava, la vida se m’esgotava, havia de caminar amb por de no caure.» Més tard, ja al segle XX Roland Barthes va definir el «punctum» com una fiblada que travessa el cor de l’espectador davant d’una imatge que remet a memòries, persones o emocions passades. No fa gaires dies, durant la festa Major de Manresa, vaig tenir una d’aquestes experiències. Va ser durant la Missa Solemne, quan la Capella de Música de la Seu interpretava la Missa Brevis de Jacob de Haan, el gradual Corpora Sanctorum i els Goigs del Cossos Sants de Miquel Augé i Vila, amb acompanyament d’orgue a càrrec de Marcel Martínez Bonifacio, sota la direcció de Mireia Subirana Pintó. Van ser aquelles veus meravelloses embolcallades pel so de l’orgue i per la magnífica arquitectura de la nostra Seu que va crear el moment idoni per viure i gaudir una experiència estètica. I, és que Manresa té molts elements i ingredients per a gaudir de la seva bellesa. No vull dir que s’hagi de tenir una experiència estètica a cada cantonada, però sí valorar el patrimoni, per insignificant que sigui, i tot el que podria lluir endreçant els espais i els carrers. Si no ens hi posem urgentment, aviat serà més fàcil tenir una experiència esperpèntica que estètica a la insigne ciutat de Manresa.