Els discursos centrals

Com en cada ocasió tardorenca, el periòdic acollidor d’aquesta peça setmanal organitza un lliurament de premis. És un acte per promocionar els valors del diari, els de la resta del grup editor (Prensa Ibérica, la propietària de la capçalera) i per injectar-se dosis col·lectives d’orgull i autoestima (sempre van bé).

No pretenc que es percebin com l’excusa per l’explicat més amunt perquè els premiats, gent d’aquí amb èxit arreu, són persones rellevants als seus sectors. Dels guardonats en vull destacar els meus admirats Xavier Sabata (el millor contratenor clàssic del món) i Valentí Roqueta (el mantenidor de generacions de vinaters bagencs). Sense treure cap dels mèrits a tots els altres, explicats amb detall en l’edició de dimecres.

De fet, jo em vull fixar en els protagonistes de discursejar. Difícil és l’art de l’oratòria, aquell intentat per tants i assolit per pocs. Cal un mínim nivell per perorar sense indignitat i no fer sofrir auditoris diversos. Com és habitual, els de la casa i alguns polítics amb càrrec van ser els encarregats de dirigir-se als assistents. Mai falla algun membre del govern, a vegades el president i en aquesta ocasió la «nostra» consellera i del departament de la Presidència, Laura Vilagrà. En un article anterior la vaig qualificar com «l’altra Laura». Era la segona a la candidatura del seu partit i la presència de Laura Borràs a la llista de Junts era, al meu parer, abassegadora i saturant.

Vilagrà va tancar l’acte per protocol. Als seus principis, les arengues li costaven. Falta de pràctica o inseguretat potser. Dilluns passat em va impressionar, duia un discurs ben travat, especial per a l’ocasió, amb referències concretes i adequades, amb un punt d’humor i tècnicament ben estructurat. Els malalts de la comunicació escoltem el qui parla en públic com un àrbitre es mira el futbol: més pendents dels fores de joc que dels gols. En va marcar alguns i, sobretot, no va cometre cap falta. Dicció, pausa i poc esguard a les notes li van fer obtenir una nota alta. La qualitat de la parla pública hauria de ser una habilitat imprescindible en tothom de la seva professió.

Poc abans, el conseller delegat de Prensa Ibérica en feia un altre del tot institucional, orgullós de tenir 1.200 periodistes en plantilla i fent gala de professionalitat i independència informativa. Els lectors jutgen cada dia tals afirmacions.

L’alcalde (manresà) Aloy va fer un interessant equilibri entre la crítica rebuda aquests dies i l’autoelogi. Tot molt ben calibrat: mencions originals a tots els premiats, sense fer-se pesat i parlant amb un pèndul oscil·lant entre optimisme i pessimisme. Abans, l’exposició del director Marcè li havia marcat el terreny amb la seva lluentor de cronista: «Algú ha de fer alguna cosa amb la C-55», va dir, i entre cites a Manresa va incloure, sense fer grinyolar el conjunt, Berga i Solsona per allò de la Catalunya central tota. Artefacte inventat per uns quants a finals dels setanta. Invenció consolidada al mateix nivell que l’històric centralisme manresà.