A aquesta botiga no l’atenem

Algú s’imagina que un botiguer del nostre poble o barri comencés la jornada i passés bona part del matí sense canvi i sense acceptar la targeta de crèdit? I que aquest botiguer els digués que si volen el producte, s’espavilin a buscar canvi allà on vulguin o puguin? I que la quantitat ha de ser l’exacta, ni un cèntim més, ni menys?

Algú s’imagina que un botiguer diu a un client que vagi a un establiment de la mateixa propietat d’una altra comarca, a 50, 70 o 100 quilòmetres? O que el remeti a la seva pàgina web que allà li donaran l’hora?

Algú s’imagina que demana informació a un botiguer i no li contesta? Si aixequés el cap algun dels comerciants de la nissaga dels magatzems Jorba moriria immediatament d’un infart. Ells que desconeixien la paraula no. En el seu diccionari s’havia suprimit qualsevol negació. En el supòsit –difícil– de voler pronunciar un no, el dependent anava a comprar ràpidament el producte a un altre botiguer de la ciutat. El més important era servir, perquè per a molts comerciants és tan important la vocació de servei com la d’obtenir un legítim marge per la venda.

Però si quan parlo d’un botiguer fes referència a un funcionari d’un servei públic de l’Estat, de la Generalitat o d’Ajuntament, sí que ens creuríem que és possible mal atendre o desatendre el client/ciutadà. Tothom ha viscut o viu situacions inversemblants i surrealistes. Aquest mateix mitjà ha fet reportatges sobre les picaresques consentides per aconseguir les famoses cites prèvies, un dels mals que ha amplificat la pandèmia.

Cites prèvies, que si es necessiten a curt o mitjà termini, poden adreçar-te a qualsevol capital de comarca catalana. La Seguretat Social i el SEPE són de les institucions que se situen al pòdium a desterrar ciutadania o, simplement, desatendre-la. Els que disposen de temps aprofiten per fer turisme i conèixer el país. Els que tenen el temps just maleeixen els ossos dels incompetents que, tot i els càrrecs, són incapaços de planificar escenaris perfectament previsibles, com són els tràmits o consultes d’aquests serveis.

La Policia Nacional a Manresa, que fins fa poc, sotmetia a una penitència per fer o renovar passaport o DNI, darrerament ha reforçat personal i facilita l’accessibilitat, però els responsables del servei al Bages o a altres comarques continuen ancorats a mitjans del segle XX, quan tot s’havia de pagar al comptat. No s’accepten targetes de crèdit. A més a més, és fàcil que no tinguin canvi. No hi ha més alternativa que anar a la cerca i captura de bitllets i monedes per pagar la quantitat exacta que t’han dit. Molts joves que gairebé només coneixen els diners en efectiu per referències orals dels seus predecessors se’n fan creus. Els Mossos d’Esquadra també han vist que la cita prèvia s’havia posat de moda. Això vol dir que després de passar pel mal tràngol d’un robatori, furt o altre delicte, cal anar a comissaria el dia que et diuen per repetir allò que prèviament ja has explicat als agents que s’han desplaçat al lloc dels fets.

La vocació de servei de les institucions, ni de lluny, està per davant de tot. Si voleu, en un proper article, parlem dels ajuntaments i altres organismes. Uns serveis que compliquen la vida a la ciutadania. Uns protocols tan ineficients que els han adoptat grans oligopolis que cotitzen a l’Ibex, que tenen atrapats els clients en el món dels robots i la impersonalització. I amb el temps, cada vegada hi més gent amb la sang calenta. Per desgràcia, arriba el dia que guanya les eleccions el de la serra mecànica, el que ho solucionarà tot en un tres i no res, el que insulta i el negacionista de tot. Millor no jugar amb la ciutadania que, quan la sang s’escalfa, mai se sap què pot passar.