Quanta gent hi cap, a Manresa?

Què deu tenir Manresa perquè, tot i ser una ciutat freda, grisa i, reconeguem-ho, amb cert complex de barrufet rondinaire, hagi estat al llarg de la seva història un pol d’atracció de persones? Fins i tot ara, que regna el mantra que és més perillosa que Badalona i que a Vic tot és més bonic, no hi ha un èxode en massa C-55 avall.

Ja queden poques persones que recordin haver passejat per un Passeig de Pere III de Manresa que s’acabava a la plaça d’Espanya. Allargat el 1929 fins a la Bonavista, la nostra rambla era aleshores la joia d’una ciutat important i dinàmica, però petita, que no arribava a tenir 30.000 habitants. No hi havia gaires coses més enllà del Lluís de Peguera, poc més que horts i fàbriques. I, tot i que els arquitectes Josep Firmat, Ferran Tarragó i Pere Armengou van posar les bases de l’actual eixample, quedaven, encara, vint anys ben bons perquè Manresa visqués la seva primera i més gran onada migratòria. La més bèstia, sí: entre 1950 i 1960, la població de la ciutat va créixer un 29%, un percentatge superior a la mitjana comarcal i a la catalana. Gairebé 12.000 nous veïns i veïnes procedents, principalment, del sud de la península. «De petits ens tiràvem pedres amb els 'andalusos', així és com els dèiem al grup que vivia un carrer més amunt», m’explicaven d’aquella època fa uns dies en una trobada familiar on el tema de conversa girava entorn de la trifulga viral del Casino.

Aquella onada va portar saetas i la Virgen de la Macarena la Processó de Setmana Santa i va implicar la construcció massiva i el naixement de barris com el Xup (1962) o la Font dels Capellans (ja al 1972). Mentrestant, va començar la degradació del barri Antic, punt d’aterratge de la segona gran onada immigratòria, la que va fer créixer novament la població de Manresa un 20% del 2000 al 2010. Aquesta vegada, 12.500 nous habitants, majoritàriament d'Àfrica. Canelons, gaspatxo, kebab i una mica d’arròs tres delícies, tot a la mateixa olla.

Ja hi cap tota aquesta gent a la ciutat? La paradoxa del creixement de la capital del Bages és que, tot i haver assolit una xifra rècord de persones, també hi ha més pisos buits que mai: 5.495, segons l’Institut Nacional d’Estadística, que n’hi suma 984 més de pràcticament desocupats; 6.500, en resum. Aprofitables? Molts d’ells no. Es veu passejant del carrer de les Reparadores a la plaça d’en Creus. Cal, doncs, treure el bisturí, fer operacions de cirurgia estètica i, si cal, amputar per evitar que la gangrena s’estengui. I, de pas, extirpar el tumor racista que amenaça de fer petar l’olla.