"L’església està tancada? No es pot visitar?" Aquesta pregunta sona una vegada i una altra a les portes de Sant Esteve d’Olius. El temple romànic i la seva cripta, un dels principals reclams turístics del Solsonès i declarats béns culturals d'interès nacional, fa un any i escaig que només es poden trepitjar si formes part d’una visita guiada. I no se’n fan gaires: una, a les tardes de dissabte, una altra els matins de diumenge i, també, alguns festius. L’Ajuntament no sap com fer-s’ho per tenir-la oberta sense que li malmetin o robin res. I, mentre, turistes d’arreu, alguns arribats de força lluny, han de girar cua amb el cap cot i «conformar-se» amb el cementiri modernista i les vistes exteriors.

No és un cas aïllat. A Catalunya tenim infinitat de patrimoni tancat. Inaccessible. Fins i tot, encara pendent de desenterrar. A Olius mateix, hi ha un poblat iber sencer a mig destapar, el més gran del Solsonès, el de Castellvell. O el de Sant Miquel de Sorba, al Berguedà. Restes de cases, sitges i muralles que pagaria per poder veure i perquè m’expliquessin com eren, com s’hi vivia. Però no hi ha recursos ni mans per fer-ho, més que les d’un petit equip d’arqueòlegs d’universitat que les visiten a l'estiu. 

A l’altre costat de la balança hi ha grans intervencions museogràfiques, però d’èxit dubtós, pel cost que poden arribar a tenir. Recentment, vaig passar pel Parc Arqueològic Mines de Gavà, un complex inaugurat el 2007 que permet visitar aquestes mines prehistòriques de fa 6.000 anys. Un edifici d’autor fet tot de ferro rovellat amb una museïtzació a dins que inclou la reproducció de part de les galeries de la mina per passejar-hi. Sis anys d’obres i nou milions d’euros d’inversió. El problema és que (potser va ser per l’hora escollida d’aquell dissabte), durant els 90 minuts que hi vam ser, no vam tenir companyia, vam estar sols. El centre treballa per recuperar els 30.000 visitants anuals que rebia abans de la pandèmia i reclama més inversió en promoció per donar-se a conèixer a fora de Catalunya.

A Manresa, el futur Museu del Barroc també costarà uns nou milions i bona part d’aquests se’ls està enduent, igualment, la carcassa. Una elevada inversió per acompanyar 200 pintures i escultures representatives del millor barroc català, que segurament valdrà la pena visitar. La seva capacitat d’atracció, tanmateix, no és clara. 

Quelcom no s’està fent bé quan es dediquen grans quantitats de diners a crear grans monstres de viabilitat dubtosa, mentre no hi ha recursos per posar plafons o una taula i un vigilant al patrimoni ja existent.