Problemes a la fàbrica de cases

La darrera gran onada constructora, la que va acabar amb la crisi del 2008, va ser un desastre en molts sentits. D’entrada, va generar enriquiments desorbitats per a uns pocs i endeutament insuportable per a persones, famílies, empreses i administracions, amb els desnonaments, els concursos de creditors o les retallades com a conseqüència més visible i dramàtica. Aquella febrada constructora ens va deixar un sinistre rastre de cadàvers, en forma d’edificis a mig construir o abandonats que encara avui són ben visibles als carrers dels nostres pobles i ciutats. La bombolla ni tan sols va servir per recuperar els barris antics en decadència del rere país. L’obsessió neoliberal del moment va impedir fer allò que reclamava el sentit comú: planificar i intervenir sense complexos, no per capar la iniciativa privada i una raonable expectativa de benefici, sinó per posar límits a l’endeutament i per canalitzar la inversió cap allà on fos més necessari i oportú. Res de l’altre món, simple urbanisme socialdemòcrata.

I no obstant, el cert és que com a conseqüència d’aquells anys en què les grues perfilaven el nostre paisatge urbà, ara tenim uns quants centenars de milers de pisos i cases més i això ha permès a molta gent disposar d’un sostre en condicions, ja sigui a través de la compra, el lloguer o l’ocupació. Sense la borratxera edificadora de fa vint anys, l’actual crisi de l’habitatge seria encara molt més greu.

La pregunta és, tenint en compte que la població del país i la demanda d’habitatge ha continuat creixent, com és que no tornen les grues (o en tornen tan poques)? Un amic arquitecte m’ho resumeix amb una afirmació evident i antiga: l’habitatge és un producte de primera necessitat que, deixat en mans del mercat, té un preu prohibitiu per a sectors amplis de la societat i, així, la demanda no genera oferta. Els nous codis tècnics garanteixen edificis de gran qualitat, però n’eleven els costos de construcció, els materials (en un planeta finit i superpoblat) s’han encarit, molt, i els bancs exigeixen capitals inicials sovint dissuasius. Construir és car i arriscat financerament. Per guanyar-se la vida fabricant cases, dedicar-les al lloguer (que comporta un retorn molt a llarg termini de la inversió) no és una opció i el públic objectiu són compradors solvents que paguin a l’avançada. D’aquests n’hi ha, però són finits i estan concentrats geogràficament. Per a la resta de la població, el mercat no ofereix res de bo i, si no heretes, viuràs en precari o el pis se’t menjarà el sou.

Que la llei de l’oferta i la demanda encareixi productes o serveis no indispensables i en limiti l’accés podria ser acceptable. Quan això es produeix amb un dret fonamental com l’habitatge, l’obligació de l’administració és intervenir amb totes les eines a l’abast, des de la subvenció, les bonificacions fiscals i la promoció pública fins a l’expropiació de sòl i immobles en desús.