Felicitats, Pol Huguet

I per extensió a l’alcalde i a tot l’ajuntament. Els que em coneixen saben que no soc d’afalac fàcil. L’actuació que està portant a terme l’ajuntament en la punta del Parc del Cardener, a Can Poc Oli, mereix ser reconeguda com un gran encert. Els treballs no són menors perquè van més enllà de la fàbrica Vermella i la fàbrica Blanca i van seguint pel camí de la font de Sant Pau. A la resta del parc del riu s’han anat fent d’altres actuacions, però sempre s’han quedat curtes, com si tinguessin por, però aquesta vegada estan actuant amb contundència fent net de canyís i esbarzers, recuperant una important quantitat d’hectàrees.

Si el que estan fent ho allarguessin els set quilòmetres que té el parc fins a Sant Joan, estarien fent una revolució urbanística a l’alçada del que es va fer al principi de la democràcia, quan les autoritats van decidir que l’estany de l’Agulla es convertiria en un parc, i varen plantar un bon nombre d’arbres. Avui el Parc de l’Agulla és un referent per la ciutadania de Manresa i comarca a l’hora del lleure a l’aire lliure.

Amb el riu podria passar el mateix. Ja fa anys amb l’esforç de diverses administracions hem aconseguit que el riu tingui vida i en aquests moments, diferents espècies d’aus hi fan vida. Ara del que es tractaria és d’integrar el riu a la vida dels manresans. Que els ciutadans el poguessin gaudir amb tota plenitud.

No totes les ciutats tenen riu i a moltes els dona personalitat, Manresa per la raó que sigui sempre ha viscut d’esquena al riu, com si no tingués cap mena d’importància i, en canvi, podria ser un puntal de referència. Sempre es parla que Manresa és una ciutat bruta, i el cert és que està al nivell de la immensa majoria. Potser ens cal que visualitzem alguns indrets que estan deixats de la mà de Déu, com a llocs endreçats.

Amb el riu endreçat, la sensació de netedat milloraria i molt, però el que és més important que seria fet servir per milers de ciutadans. Avui el parc del Cardener el fan servir uns quants esportistes per córrer i un nombre molt limitat de ciutadans per passejar, però no necessàriament ha de ser així.

Sempre sent respectuós amb el medi, sense intervenir a les vores de la làmina d’aigua, com a molt col·locant-hi troncs d’arbres caiguts i alguna gran pedra per retenir les terres de la primera pujada de cabal, plantant arbres de bosc de ribera i condicionant petits espais pel lleure per petits i grans, podríem tenir una altra joia que acabaria sent l’enveja de tot el país.

Què donaria el Parc de Vallparadís de Terrassa de ser travessat per un riu, o si volen el Parc Sant Jordi de Sabadell, al que li van posar un llac artificial. Nosaltres el podem tenir, només cal voler. Deixar-se d’apriorismes, fruit de les opinions dels més intransigents, que no entenen que la natura, ben cuidada i respectant les espècies que hi habiten, té com a missió fonamental el gaudir de l’home.