La llibreteta

A molts països d’Europa i del món dit desenvolupat, on pràcticament no hi ha cap ésser humà de més de 14 anys sense un compte bancari al seu nom, els pagaments en efectiu (sic) són residuals. A Catalunya, les transaccions amb papers i rodones de metall continuen sent freqüents -i encara queden bars i botigues que només accepten aquest mètode!- però són una minoria en ràpid retrocés.

Un servidor, que és prou vell per a haver viatjat amb Traveller’s Checks que havies de bescanviar per moneda del país en un banc local i ha vist funcionar les velles targetes que s’acceptaven en molt pocs establiments i calia passar per una mena de ciclostil que en feia una còpia, encara flipa quan comprova que amb un tros de plàstic al seu nom pot pagar en una botiga perduda d’un poble perdut de l’altra banda del món. Internet i l’obsessió pels diners que caracteritza el capitalisme han aconseguit establir un mètode de pagament gairebé universal, instantani i amb un nivell relatiu de frau molt baix. Falsificar una targeta o utilitzar-ne les dades per fer pagaments o extreure diners no és impossible, però sí difícil i poc habitual. De fet, és molt més fàcil que et pispin la cartera que no pas que et pirategin la targeta de crèdit.

I no només el cash és cada cop més una relíquia de l’era predigital, també les targetes i els targeters han esdevingut objectes antipàtics per a les noves generacions, que prefereixen fer-ho tot amb el dispositiu de butxaca. Al mòbil hi portem els bitllets de tren i d’avió, les entrades a tota mena d’espectacles i esdeveniments i, cada cop més, els carnets d’associacions, serveis (la meva salut!) i clubs. En alguns països, fins i tot disposen d’una versió digital del permís de conduir que fa també les funcions de carnet d’identitat. Ni paper ni plàstic.

Hi ha, però, una excepció clamorosa en aquest procés de digitalització i virtualització de la nostra documentació: el passaport, que encara té forma de llibreteta on estampar timbres untats de tinta. Sí, ja sé que la majoria porten un microxip i una banda magnètica amb informació biomètrica, però el format i l’ús és el mateix ara que fa 100 anys. Com anacrònic és, i contrari al principi d’igualtat de tots els éssers humans, un sistema de dret a la mobilitat basat en la nacionalitat, on uns podem viatjar per tot el món i altres pràcticament no poden sortir del país on els ha tocat néixer. Enviar els passaports a la paperera de la història, i substituir-los per una identitat digital expedida per algun organisme supranacional, és tant tècnicament possible (les targetes de crèdit ens ho demostren) com políticament improbable. Perquè depèn dels estats que són organismes centrats en la mateixa perpetuació, molt resistents al canvi i a cedir poder i competències. I és que en realitat el què ha esdevingut anacrònic i poc pràctic, més que la llibreteta, són les fronteres i els seus detentors, els estats nació.