El sostre de vidre de la C-55

Que la C-16 neix com a model de negoci associat a finalitats lúdiques de cap de setmana de la Metròpoli és un fet inqüestionable, com ho és també la tutela fèrria que ha exercit sobre la C-55 i la seva millora en el temps. Una tutela que alguns vinculen a conxorxes polítiques com a pecat original, i que a manera de recordatori del bateig de la criatura, en l’imaginari col·lectiu, està gravat a foc en cartes fantasmals i contractes esotèrics que guarden les seves vergonyes sota pany i forrellat.

Una autovia de concessió privada que entén el Bages com a territori de pas i, cofoia, treu pit sense penediment per les servituds ocasionades i els preus abusius aplicats als autòctons. I és que la pel·lícula no anava amb nosaltres, nosaltres ja teníem la C-55, ells buscaven un altra tipus de client passavolant. Però renoi, calia assegurar-se la clientela, i que aquesta, com el ramat, anés amb l’esquella pel camí del pagament i, per tant, calia posar traves a que s’escapés part del bestiar per la porta del darrera i volgués agafar la C-55. Cap problema, qui paga mana i a callar, la C-55 ni tocar-la, no fos cas que fes competència al negoci.

Nosaltres, els aborígens d’aquestes terres, totes les tribus polítiques del moment, davant el maltractament que això suposava, ens vam posar en peu de guerra i fa 25 anys vàrem entrar al Parlament de Catalunya una proposició no de llei per al desdoblament en format autovia de la C-55, la «nostra», la «de casa», com ara està de moda assenyalar. Doncs res, l’ombra allargada de la C-16 ha estat capaç de matar qualsevol brot verd de millora, deixant aparcats als calaixos els projectes redactats, en un procés lent i farragós de 15 anys, i tutelant-los també.

A títol d’exemple, els projectes de desdoblament arriben només fins l’accés a la C-16 al peatge de Sant Vicenç i no fins a la sortida de la C-58, com seria lògic, no fos cas que qui ja s’ha saltat el peatge des de Manresa, no és plantegi arribar a la C-58 i saltar-se del tot l’obligació de pagar. Durant 25 anys les úniques actuacions remarcables a la C-55 han estat per a la millora de la sinistralitat i això pel mèrit de la pressió de plataformes cíviques com «No més morts a la C–55». Tanmateix i de manera «casual» qualsevol millora de la C-55 ha comportat allargaments de concessió a la C-16. L’estancament dels darrers 10 anys de la C-55 han anat acompanyats d’un augment constant de l’aforament de la mobilitat obligada entre setmana que ja arriba als 35.000 vehicles/dia, rebentant les costures funcionals de la via. Per disfressar aquest greuge comparatiu, ja al 2014, es planteja fer bonificacions a la C-16 amb la gratuïtat del tram Manresa-Sant Vicenç per reduir les intensitats de pas per la C-55 en aquest tram. No va funcionar.

Ara, 10 anys després, ens tornen a enlluernar amb l’anunci de la gratuïtat entre setmana de la C-16 (recordem que tenim eleccions a la porta) a partir de l’octubre. Segons la Generalitat, amb aquesta mesura, es reduirà a 21.000 vehicles/dia el pas per Castellgalí, el que permet imposar una solució 2+1. Cal recordar que les recomanacions internacionals per a un 2+1 tenen el topall a 20.000 vehicles/dia, i amb un horitzó a 20 anys vista. En resum, l’art de l’il·lusionisme millor deixar-lo per al Mago Pop.

Aquestes anunciades bonificacions a l’ombra les pagarem entre tots, i si ens creiem les condicions finals (dies laborables, 24 hores anar i tornar, registre administratiu previ, «Satelise» o «Teletac», i el sursum corda que s’anirà afegint). Tot per mantenir allunyada la inversió necessària a la C-55 per fer-ne una autovia, mantenint el negoci etern de la concessionària. Generalitat i Territori manen, i els polítics afins a la doctrina aplanen el terreny per esborrar la dissidència amb l’aquiescència de verds i ecologistes que caldrà veure com defensaran l’inversió de 240 milions de la C-16 Berga-Bagà.

Vendre fum i camàndules, fer la camama, tirar pilotes fora, guanyar temps, fer de Mago Pop, tot s’hi val. Com al Casino, la banca sempre guanya, i l’ombra allargada de la C-16 marcant el sostre de vidre de la C-55 seguirà empobrint-nos si no hi posem remei. Així anem.