Temps present

No hi ha més temps que el present, aquest instant en què respiro mentre tot continua en marxa, el que està quiet i el que no parada de rodar. El rellotge, la rentadora, l’ocell que vola, el moviment de la terra que no percebo, les sèries de ficció que omplen plataformes encara que no les miri, els maduixots que envermelleixen als hivernacles. Els llibres del prestatge que congelen històries són present, també, encara que parlin de temps passats, de temps futurs, encara que expliquin històries inventades per creadors que ja no hi són. Busco un camí asfaltat que em tregui de la ciutat i que m’acosti a la primavera.

Trepitjo un carril bicicleta, primer, i després el dibuix pintat al terra d’un vianant que recorda les siluetes dels cadàvers que apareixen a les pel·lícules quan hi hagut un mort –es deu fer a la vida real, també? M’allunyo del lloc del presumpte homicidi, del gris i del soroll, i m’endinso cap als camps de regadiu trossejats, paisatges de colors variats, recosits i delimitats per murets de pedra i rases. Tinc calor i a la part alta de les muntanyes que m’envolten hi ha neu que imagino freda i pura i un turonet que sembla un gelat desfent-se. Les rodes grogues del tractor John Deere, que sona com una depiladora elèctrica gegant, remouen la terra d’una feixa i fan joc amb el camp de colza del costat. De sobte, surten d’un sender del costat un ramat de bens, que s’incorporen al meu davant com un escamot ben ensinistrat. No puc deixar de mirar el pastor, que encapçala la comitiva, i la noia que l’acompanya empenyent un cotxet infantil. Tot plegat ha esdevingut una escena deliciosa. Penso en el xai Shaun i en la humanització ridícula que, a voltes, fem dels animals. I és ben normal que la primavera trasbalsi, que cada vegada que arribi ens sacsegi per dins i ens predisposi a un cert renaixement. Són oportunitats regalades que no sempre aprofitem. És obvi que és més senzill ser mitjanament feliç quan tot comença, tan obvi com que cal més esforç, més energia i més confiança en l’esdevenir quan les certeses grinyolen com les portes d’una casa abandonada. Ton Armengol diu en el seu poemari «Memòria externa» (L’Albí): «Vaig camí de saber / –com el savi atenenc– / que sols sé que res sé. / Quan la llum es desdobla/ engendra més clarors. / I tanmateix més ombres». Rebo una trucada d’una amiga que estimo. Em diu que hem de deixar de pensar en els anys que fem, que no importa l’edat que tenim sinó el que fem mentre hi som. És entre les coses més senzilles –afegeix– per on circula i s’amaga l’únic temps que compta. Parlant s’ha fet tard i el sol, mandrós, se’n va.